L'homenatge que Govern balear, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma han retut a Bonet de San Pedro, ha estat d'allò més merescut. Rarament els mallorquins es posen d'acord a l'hora de fer cas a algú, cosa que palesa fins a quin punt, Pere Bonet, amb les seves cançons, ha sabut instal-lar-se en el cor de tothom. Ho començà a fer els anys més foscos de la postguerra, amb una melodia alegroia i amb unes lletres que, si no descrivien els encants de Mallorca, parlaven de l'amor amb una mica de picardia i amb molta tendresa. Curiosament, totes aquestes partitures i material literari que ha creat San Pedro, esdevenen, si miram cap enrere, símbol inequívoc d'un temps que ara ja és en mans dels historiadors. Estic convençut que Bonet no ho pretenia, però aquesta és la glòria i la servitud que acompanya aquells que han sabut connectar amb la vena popular. No ho aconsegueix qualsevol. Fet i fet, de la seva generació, al marge d'ell, poden ésser material d'estudi i de referència Machín, Jorge Sepúlveda i Lorenzo González. Cançons com «Carpintero», «La vestidita de blanco» i tantes altres, contribueixen força a descriure el paisatge sentimental d'aquella Mallorca i d'aquella Espanya de postguerra. Fins i tot «Raska Yú» "crua, esperpèntica, irreverent i «canaille»" és el millor epíleg que pot donar-se a la Guerra Civil. (De tota manera, Bonet, que la va popularitzar, ens hauria de dir si és seva. Sembla que no ho és. O que, si més no, ell en va negar la paternitat quan la gent de la censura franquista pretenia veure missatges ocults, i naturalment subversius, a la lletra). Al marge d'això, Bonet és dels pocs músics entranyables que ens queden de la postguerra. Afortunadament no és l'únic. Miquel Vicens, el fundador de «Los Trashumantes», viu a Portocolom. I Ernest Felani, potser el més veterà de la colla, ja que va ésser a temps a tocar a Venta Eritaña, el mític cabaret de la carretera de Sóller, té casa a Santa Catalina. Miquel Rosselló, el que va ésser sex-símbol de «Los 7 de Palma», ignor per on para. Tots ells haurien de tenir prohibit morir-se sense explicar-nos abans, amb ets i uts, la història sentimental de la Mallorca que varen conèixer. Quan aquesta gent pujava als escenaris de Trocadero, Virginia, Casablanca o Tito's, actuava davant militars d'alta graduació, ciutadans alemanys i anglesos dedicats a l'espionatge, qualque calavera de la noblesa, i molts de nou-rics, sorgits de la connivència de l'estraperlo amb el falangisme, que lluïen les seves mantingudes. L'única part sana d'aquella vida nocturna dels quaranta i dels cinquanta, eren els músics, encara que la seva tendència a la bohèmia els feia ésser malvists per gent que conreava una moral estantissa i pudenta. En evocar el món de Bonet, no puc deixar de pensar en Joan Coll, Josita Trenor, Francesca Ramírez, Cosme Adrover, Pere Singala, i tot un exèrcit de gent que va voler creure en l'alegria, quan tot feia suposar que amb la collita de blat del trenta-nou s'acabava la bona llavor en aquesta terra. Era un absurd pensar tal cosa, perquè la vida mai no s'acaba. Ni tampoc s'acaba la rialla ni el sentiment. L'any quaranta Bonet enregistrava el Tiroliro, i Barcelona li obria les portes a la popularitat. Conserv una fotografia, feta una nit de bauxa, a qualque cafetet de les Rambles, a la qual apareixen Bonet, Josita Trenor, Joan Pomar "l'ex"joneguer, i aleshores acompanyant de Bonet", i alguns altres, torejant un bou de cartró. En aquell temps, el torero Jaume Pericàs residia també a Barcelona i havia invertit els estalvis en un bar més aviat luxós, prop de les Rambles, anomenat La Barca, on acudia, de matinada, tota aquesta gent. De tant en tant, també es deixava veure per La Barca el comissari Nicolau Sastre, un tipus que semblava extret d'una pel·lícula amb blanc i negre de Bardem o de Berlanga, i que intervindria directament en el tiroteig que costà la vida a Quico Sabater. Bonet, potser en va sentir parlar, d'aquesta història de l'anarquista mort. Ara mateix, però, m'adon que tot parlant he entrat dins un món que es va esvair fa molt, moltíssim de temps. I si ho he fet, la culpa és de Bonet. Ja ho he dit: les seves cançons tenen la força evocadora que únicament són capaces de suscitar les obres que defineixen una època. Sols per això, l'homenatge de dilluns a la nit està més que justificat.