Prologar i presentar el llibre d'un bon amic no només és un privilegi, sinó un acte egoista que proporciona multitud de plaers i compensacions. Compartir la seva alegria i satisfacció no és la més petita d'aquestes compensacions. Aquest ha estat, fa poc temps, el meu cas amb l'edició d'«Els Dies», de Jaume Armengol, una novel·la que guanyà el Premi Ciutat de Palma l'any 1966 i que, de les hores ençà, dormia el somni del just desat en un calaix de ca seva. Ara, amb la seva publicació a la col·lecció «Perifèrics Narrativa», la paraula ha cobrat vida i permetrà als lectors tancar, amb la seva intervenció, un acte de creació. Perquè una obra d'art, qualsevol sigui la seva naturalesa, mai no és completa sense l'aportació dels qui la comparteixen. Sense el desig de compartir-la, fóra inútil la seva execució i bastaria imaginar-la, construir-la amb l'efímera arquitectura del pensament i guardar-la en un angle del cervell fins que la seva estructura finís amb l'extinció del seu creador. En realitat, poques diferències reals hi ha entre tenir un original amagat dins un calaix, ignorat dels possibles receptors, o tenir-lo ocult al cap. Els resultats són gairebé els mateixos.
«Els Dies» és una novel·la que es gestà l'any 1965, es presentà a la convocatòria dels Premis Ciutat de Palma i guanyà el Gabriel Maura. Fins aquí la primera part d'una història telegràfica. Hi ha, certament, l'esforç de l'escriptura, que en una novel·la és considerable i d'una dificultat extrema, la satisfacció íntima i personal de sortir guanyador de la prova, les cròniques que fixen als diaris l'esdeveniment i un silenci espès que ha durat més de trenta anys. Uns anys que han capgirat el significat de moltes certituds transitòries. Uns anys que van de la grisor dels darrers espasmes d'una dictadura, a una democràcia constitucional que encara ens discrimina, si més no retallant la nostra capacitat d'autogovern o no legislant positivament per a defensar els nostres drets diferencials, llengua inclosa. Uns anys, en fi, que ens han fet envellir en l'esperança de sobreviure, de guanyar als dies la seva capacitat de destrucció.
«Els Dies» no s'ha salvat del procés d'envelliment. Per això, en Jaume Armengol ha revisat en profunditat la novel·la i, conservant-ne tota l'essència narrativa i argumental, n'ha eliminat tot allò massa temporal, totes les referències que amb el temps han esdevingut sobreres. El resultat és una obra vigent en molts d'aspectes, no tant pel que fa a la recuperació històrica o sentimental d'una època plena de frustracions, sinó perquè tracta els problemes que sempre han vigit en l'existència de l'home. La vida, la mort i l'amor són els eixos sobre els quals «Els Dies» fonamenta el seu discurs. És, en qualsevol cas, una obra densa en uns temps superficials, que poua en els misteris de l'existència contradictòria de l'home.
La seva edició no només significa la recuperació d'una obra injustament condemanda a les foscúries de la calaixera, sinó, i sobretot, l'acompliment del cicle vital d'una obra que tindrà l'oportunitat de morir en mans del lector, si així el lector ho determina o, contràriament, la possibilitat de sobreviure en la seva memòria. Tanmateix, sigui quin sigui el seu destí, «Els Dies» seran dies guanyats a la mort del silenci.
