Ho vaig veure a la televisió. Una al·lota d'Hondures ho deia al periodista que la entrevistava: «Nosaltres, els universitaris hem deixat les aules i hem vingut aquí a treure fang. El que volem, però, no és sols arreglar un problema. El que volem és construir un país. Un gran país». I afegia: «Llàstima del cinc per cent de ciutadans d'Hondures que no ho volen fer!». La raó: aquest cinc per cent controla més de les tres quartes parts de la riquesa de la nació. No se'ls ha endut la riuada perquè tenen les cases més sòlides i ben fetes. Per això, mai se'ls emportarà.
Tal vegada molts dels universitaris que han deixat les aules per anar a llevar llot es trobin a punt d'aprendre la millor lliçó de la seva vida: aquella que mai no haurien après als llibres i a les escoles. Una lliçó dura, aspra, excessivament bona d'oblidar perquè no aporta res d'interessant als qui desitgen continuar la tradició que perpetua el famós cinc per cent. Pels quals molt probablement està pensada la universitat. Record quan els estudiants sud-americans dels anys seixanta i setanta discutien si era millor deixar les classes i marxar amb els pobres. Almenys, es plantejava. I molts feren la seva elecció. En un o en altre sentit, fou una decisió. És molt probable que formi part dels plans d'estudi que preparen l'èlit d'un país no veure mai de prop les conseqüències del domini despòtic sobre les masses de ciutadans. Qui no veu, no se sent mai culpable. I això és decisiu a l'hora de perpetuar les prostitucions de classe.
Tal vegada l'única forma de consciència que resta en una societat postmoderna i de pensament feble sigui el contacte directa amb la misèria i la brutor. No és mai automàtic. Però qui sap si pot obrir els ulls i ajudar a recuperar l'opció.
