Tant els dictadors com l'opinió pública queden massa ben
retratats en aquell conegut conte moral que explica com se'n
fotien, d'un reietó imbècil i d'un poble ignorant, uns consellers
que el feien passejar per la capital sense un bri de roba. Havien
convençut tothom que els vestits del rei només eren visibles pel
qui no fos curt de gambals. Ningú, ni el rei ni els súbdits, no
volia confessar la seva curtor i feien com que veien aquell idiota
ben habillat. La impostura no es va descobrir fins que un nin va
exclamar divertit: «Un home que va despullat!».
M'ha fet pensar en això una enquesta que mostra com ja hi ha un
60 per cent de xilens que creuen que Pinochet té responsabilitats
criminals, i volen que sigui jutjat. Les experiències viscudes no
ens ajuden gaire a creure en la coherència humana: pel record que
tenim del franquisme, molts sabem que el dictador gaudia de
simpaties populars molt majoritàries, i que els resultats dels
referèndums d'aquell període, molt probablement, no necessitaven
cap casta de maquillatge per fregar la unanimitat; però també sabem
que, mort el general, molta de gent que va desfilar entristida
davant el fèretre ara vota socialista i blasma el record del tirà.
Els canvis de percepció que es produeixen en els pobles no són,
simplement, una conseqüència del pas del temps, sinó una fruita que
madura amb l'expressió lliure de moltes crítiques i opinions que
posen els dictadors en el seu lloc. Si a Xile només sentien a dir
que en Pinochet era una gran persona que havia salvat la pàtria de
les urpes del marxisme, és normal que molts de xilens pensassin
que, més o manco, les coses eren així. I si la majoria ho pensava,
per què no ho havia de pensar també el general? El poder fa aquests
miracles. També els va fer a l'Alemanya nazi. Com s'entén, sinó,
que molts d'aquells criminals s'esfondrassin davant els jutges de
Nuremberg? Era la primera vegada en molts d'anys que sentien algú
que no els alabava la perversió. Era la primera vegada que
s'enfrontaven a l'evidència que les atrocitats perpetrades eren
només això, atrocitats que no es podien ignorar ni justificar. Amb
Pinochet i amb l'opinió pública de Xile ha passat exactament igual.
Ha bastat la denúncia de les monstruositats del general feixista,
per part del món mig decent, per esbucar tot el muntatge mediàtic
que el feia aparèixer, a Xile, com un personatge mereixedor, com a
mínim, d'una certa consideració. Ha bastat una sol·licitud
d'extradició per fer veure que el reietó no era ni respectable ni
honorable. I ara ja no és més que un vellet cabró que passeja la
seva fatuïtat per les clíniques angleses, atònit davant la
sorprenent constatació que no tothom li aplaudeix les abjeccions.
Les crides a la compassió que fa el seu fill, que en altres
circumstàncies serien acceptables, en aquest cas no fan altra cosa
que evidenciar la inconsistència cruel d'un sentimentalisme
petulant dins una família satànica. El carisme del general no ha
resistit l'exposició pública de les seves vergonyes. El procés
psicològic és irreversible: els xilens ja han pogut veure la nuesa
grollera del pretès gran home i no podran dissociar mai més aquesta
imatge repugnant de la seva fesomia sinistra. Encara que Pinochet
torni a Xile, tot serà diferent: fins i tot molts dels seus no
voldran fer costat a un mite tan vulnerable. Passarà com aquí amb
en Franco, que ja és una nosa dins moltes biografies de demòcrates
frescs, pescats de l'hora.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.