Tant els dictadors com l'opinió pública queden massa ben retratats en aquell conegut conte moral que explica com se'n fotien, d'un reietó imbècil i d'un poble ignorant, uns consellers que el feien passejar per la capital sense un bri de roba. Havien convençut tothom que els vestits del rei només eren visibles pel qui no fos curt de gambals. Ningú, ni el rei ni els súbdits, no volia confessar la seva curtor i feien com que veien aquell idiota ben habillat. La impostura no es va descobrir fins que un nin va exclamar divertit: «Un home que va despullat!».
M'ha fet pensar en això una enquesta que mostra com ja hi ha un 60 per cent de xilens que creuen que Pinochet té responsabilitats criminals, i volen que sigui jutjat. Les experiències viscudes no ens ajuden gaire a creure en la coherència humana: pel record que tenim del franquisme, molts sabem que el dictador gaudia de simpaties populars molt majoritàries, i que els resultats dels referèndums d'aquell període, molt probablement, no necessitaven cap casta de maquillatge per fregar la unanimitat; però també sabem que, mort el general, molta de gent que va desfilar entristida davant el fèretre ara vota socialista i blasma el record del tirà. Els canvis de percepció que es produeixen en els pobles no són, simplement, una conseqüència del pas del temps, sinó una fruita que madura amb l'expressió lliure de moltes crítiques i opinions que posen els dictadors en el seu lloc. Si a Xile només sentien a dir que en Pinochet era una gran persona que havia salvat la pàtria de les urpes del marxisme, és normal que molts de xilens pensassin que, més o manco, les coses eren així. I si la majoria ho pensava, per què no ho havia de pensar també el general? El poder fa aquests miracles. També els va fer a l'Alemanya nazi. Com s'entén, sinó, que molts d'aquells criminals s'esfondrassin davant els jutges de Nuremberg? Era la primera vegada en molts d'anys que sentien algú que no els alabava la perversió. Era la primera vegada que s'enfrontaven a l'evidència que les atrocitats perpetrades eren només això, atrocitats que no es podien ignorar ni justificar. Amb Pinochet i amb l'opinió pública de Xile ha passat exactament igual. Ha bastat la denúncia de les monstruositats del general feixista, per part del món mig decent, per esbucar tot el muntatge mediàtic que el feia aparèixer, a Xile, com un personatge mereixedor, com a mínim, d'una certa consideració. Ha bastat una sol·licitud d'extradició per fer veure que el reietó no era ni respectable ni honorable. I ara ja no és més que un vellet cabró que passeja la seva fatuïtat per les clíniques angleses, atònit davant la sorprenent constatació que no tothom li aplaudeix les abjeccions. Les crides a la compassió que fa el seu fill, que en altres circumstàncies serien acceptables, en aquest cas no fan altra cosa que evidenciar la inconsistència cruel d'un sentimentalisme petulant dins una família satànica. El carisme del general no ha resistit l'exposició pública de les seves vergonyes. El procés psicològic és irreversible: els xilens ja han pogut veure la nuesa grollera del pretès gran home i no podran dissociar mai més aquesta imatge repugnant de la seva fesomia sinistra. Encara que Pinochet torni a Xile, tot serà diferent: fins i tot molts dels seus no voldran fer costat a un mite tan vulnerable. Passarà com aquí amb en Franco, que ja és una nosa dins moltes biografies de demòcrates frescs, pescats de l'hora.
