Ara deu fer una partida d'anys que un grup de joves plens d'entusiasme per aquest país, escoltàvem les històries d'un altre jove que, durant la dècada dels quaranta, hagué de partir una nit de trons i llamps amb un llaüt cap a l'exili. La sagnant repressió del feixisme obligà aquell jove, i uns quants companys més, a deixar el seu país. Les bales de la Guàrdia Civil i les siluetes dels pins de la Colònia de Sant Jordi en foren el darrer record. Aquell llaüt enfilà el camí cap a la llibertat amb un carregament de dignitat, de coratge i d'honestedat fora mida. Aquell grup d'homes valents, plens d'ideals de democràcia i solidaritat, representaven, pels joves que escoltàvem el relat, el millor d'aquest país, ens retornaven la dignitat de la història de Mallorca. Però, seguia el jove contant-nos, en una nit on les ones bramulaven sense pietat, s'hi afegí la desgràcia que l'embarcació es calà foc al mig de la mar, i va ser on sorgí "ens relatava" aquell «patró mallorquí». «Si l'haguéssiu vist, ens deia, com es va llançar el mar i com arreglà el timó». Per nosaltres, joves, aquell «patró» "part veritat, part llegenda" simbolitzà moltes coses. Fou ell qui posà tota la saviesa i el coratge dels nostres vells mariners i féu possible que, dies més tard, el llaüt assolís finalment les costes del nord d'Àfrica. Ja a Alger, el jove mallorquí, aviat es posicionà amb la causa dels oprimits i desafià el colonialisme francès. No podia ser d'altra manera en un soldat de la llibertat i abraçà la causa de la independència algeriana. Anys més tard, casat i amb fills, treballava a París com a guixaire i, com sempre, al costat dels oprimits, militant en l'esquerra francesa, fins que a la primaria dels setanta retornà a la seva Terra, on tornava a albirar-se l'aire de la llibertat. El jove, ara ja no ho era tant, participà activament en la fundació de la patronal del taxi i trobà el seu cau polític en el nacionalisme d'esquerres on aportava tota la seva força i coratge en l'hora del seu merescut jubileu laboral. Aquells joves que escoltaven eren en Toni, en Frederic, en Joan, n'Alfons, en Bernat, en Roger... i el «jove» protagonista de la història, el qual era l'exemple de fidelitat a les idees i a la història era en Jaume Serra i Obrador. Un jove de setanta anys que representava per nosaltres la personificació de la dignitat política, de la militància altruista i solidària. En Jaume no era un intel·lectual, ni un teòric; no estava en política per cap altra interès que no fos l'avanç de les idees justes a la seva estimada Mallorca. Era l'antítesi de tots aquells arribistes i de panxes agraïdes que circulen per tants de partits. Fou per això que, aquells joves "ja a l'any 1988" el decidiren proclamar President honorari dels Joves d'Esquerra Nacionalista"PSM. Era el més «jove» de tots, amb setanta anys la seva fe, la seva il·lusió, les seves ganes ens empetitien a tos plegats. Ara fa pocs dies, ens ha deixat, se n'ha anat al món dels grans homes, dels revolucionaris, dels valents, dels qui han deixat empremta. En Toni, en Frederic, en Joan, n'Alfons, en Bernat, en Roger... ara no tan joves, ben segur que seguiran el seu camí, orgullosos d'haver compartit lluita i compromís amb una bona persona. La seva dona, la incansable Magdalena, els seus fills, se'n poden sentir satisfets. Ell, en Jaume, sí que fou un «patró mallorquí», per aquells joves tal vegada el millor. Fins sempre, amic Jaume.