La mirada il·lustrada

01/12/98 0:00

Els que tenim algun interès pel que tè a veure amb la política a les Illes balears sovint ens hem exclamat davant les repetides victòries de la dreta. Cada primavera electoral esperàvem algun canvi en el comportament polític dels nostres conciutadans; canvi que permetés dissenyar una pólítica autonòmica que tendis a aprofundir en l'autogovern. Confiàvem -i ara veig que era una confiança molt etèrica- que sortissin parlaments una mica més sobiranistes, però cada cop ens hem equivocat. Explicar-nos-ho no ha estat gens fàcil. Hem hagut de recórrer a tòpics com que l'electorat mallorquí és conservador o que els caciquisme ressuscitava de la ma dels canyellistes. Els fets són els que són i explicar-los o justificar-los no sempre és possible si l'única mirada que projectam és una mirada il·lustrada. En parlar de la mirada il·lustrada em refereix a l'anàlilsi, generalment d'esquerres, que pressuposa en l'electorat una certa capacitat crítica quan és hora d'anar a votar i elegir aquells que millor defensaren els interessos col·lectius i no els particulars. Es veu que la majoria de la gent no vota atenent a aquest criteri. Quins criteri fa servir, doncs, per votra? A mesura que em faig vell cada cop crc més en els actes reallitzats per inèrcia. Sinó fixem-nos com moltes de les coses que feim les feim com les feim per mor del costum, l'hàbit, perquè així ens semblen més fàcil malgrat algú ens vulgui fer veure que hi ha maneres més intel·ligents de fer el mateix. Segurament per això les innovacions que suposen modificar tarannàs costen d'implantar, i això de sempre. Mentre, les que van adreçades a aquietar-nos troben fàcil aixopluc en les nostres vides.

El 1983, primer cop que votarem el nostre parlament, els mallorquins ho férem seguint un esquema molt clàssic de dreta i esquerra espanyola a la qual li afegirem uns grups nacionalistes testimonials. D'aqui, d'aquell repartiment de vots que equilibrava molt les dretes i esquerres espanyoles en sortí un govern de dretes a favor d'uns interessos molt particulars i privats.

D'aleshores ençà la política mallorquina ha estat, pel conjunt de la població, una cosa extremadament avorrida que sols interessava a uns quants grillats incapaços -com jo mateix- de trobar una explicació sensata a tanta desidia per la terra i per la seva gent.

Ves per on els successius canvis en la presidència del govern aquesta darrera legislatura han permès l'arribada del Consolat de Mar d'un jove dinàmic i ambiciós com Jaume Matas, dues qualitats imprescindibles per fer política. El nou president ha cercat -i ha aconseguit- que una part de la societat mallorquina s'interessàs per veure -per ara sols veurequè ara això de la política autonòmica. Matas ha estat, en això original i atrevit a la premsa l'ha recompensat dedicant a la seva gestió més atenció que a la del seu pare polític.

Malauradament per a Matas sembla que la seva estratègia li està jugant alguna mala passada perquè en lloc de consolidar el seu liderat que era el que ell volia, és contestat des d'altres institucions, des de la societat civil i des del seu propi partit. Ha aconseguit, emperò, despertar els mallorquins de la letargia i ara que ho ha fet hi ha indicis que els mallorquins s'estimarien més, per la propera legislatura, un to d'originalitat i innovació al Consolat. Matas promet que ell ho serà d'original i d'innovador, però aquest no ès un missatge pel seu cos electoral que no vol ni riscs ni compromisos, i els que entenene de què parla desconfien de tant de funambulisme.

Ja veurem si aquest cop l'anàlisi ha estat encertada.