L'allau de reaccions esdevingudes en ocasió de l'assumpte Pinoche són per suscitar una reflexió. Sembla que hauria de semblar evident que el que es jutja i es vol castigar és un atemptat indiscutible contra els drets humans. Sembla que hauria de semblar prou evident que la víctima és sagrada i el botxí, reu de càstig. Tant, que mai més no es pogués repetir una justificació del que no és justificable.

Idò no. N'hi ha que defensen el contrari i diuen tenir la consciència tranquil·la.
Què passa?
J. Habermas va escriure un llibre famós: Coneixença i interès.
Primer són els interessos, que seleccionen les dades. Després, la lògica d'un coneixement que les sistematitza, les jerarquitza, en treu conclusions. I ofereix a l'acció unes pautes de comportament clares, percebudes com a tan universals que queden automàticament legitimades. És la raó instrumental: l'exercici de la racionalitat humana al servei dels interessos del grup. No sempre hi ha mala voluntat. Hi ha comprensió parcial de la realitat, viciada per la por, l'instint de conservació, la voluntat de poder i de tenir. El discurs que en resulta sol usar les categories reconegudes com a més sagrades en una determinada societat. Per tal de mobilitzar la gent en la direcció dels interessos que hi ha en joc. Els interessos, doncs, són anteriors a l'exercici de la raó.

Hi ha una possibilitat de rompre aquest cercle infernal?
Tal vegada no, al cent per cent. La realitat és complexa. I la seva percepció, encara més. Així ens ho diu la història.
Però si es donen alguns punts de referència.
El primer: la violència. El que distingeix les mares de maig de qualsevol terrorista o torturador de torn és l'ús de la força bruta. Un discurs fonamentador de la brutalitat acaba per manifestar-se pitjor del que vol remeiar. Sempre la reacció que demana intervencions dràstiques, sobretot dels qui controlen armes i poder, mostra en això la seva vertadera intencionalitat.

Segon: el sofriment. Cercar disminuir al màxim del possible la quota de dolor existent és un bon camí per assumir els interessos correctes a l'hora de l'acció. Provocar més dolor és el gran error. El gran horror. Mai justificable si es fa de manera intencionada. No ho oblidem tampoc, sobretot aquells a qui no ens ha tocat patir d'una determinada manera: la víctima és eternament sagrada. I si el botxí no es reconeix com a tal, mai no podrà recuperar la humanitat perduda en el turment de l'altra. No podrà ser perdonat. Perquè el perdó és dret exclusiu de la víctima. Subsidiàriament, de la societat, que sols pot atorgar-lo en resposta al reconeixement de la culpa i de l'error.

Tercer: assumir els interessos del dèbil, del pobre, del marginal. Perquè en la misèria i la feblesa es troba la humanitat en la seva forma més fràgil. Necessita atenció, preocupació, interès, cura: necessita tendresa per recuperar-se i retornar a la vida. Estar al costat del feble permet copsar la realitat tal com és: violentada, malmenada, torturada, manipulada pel poder i el desig de tenir. I, en conseqüència, trobar una forma correcta d'acció per ajudar al procés de la vida.