Definir les Illes Balears com nacionalitat històrica no és gaire fàcil. No ho és perquè no existeix el consens necessari, ni la voluntat social i política que es requereixen perquè es reconegui com a tal. Els grups socials i polítics que han defensat la «identitat històrica» de les Illes d'alguna manera reconeixen que existeix un eix vertebrador i diferenciador, però no entenen que aquest fet sigui sinònim de nacionalitat. Persisteix el temor i la por d'admetre que «som una nació» amb una personalitat pròpia i amb una història clarament diferenciada de la resta de nacionalitats que configuren l'Estat espanyol. Tanmateix, el repte més urgent per a les nostres Illes és assumir la responsabilitat i el compromís de lluitar per ser reconeguts com allò que som, sense haver de lamentar constantment que no podem ser allò que voldríem perquè els poders externs ens tenen totalment ofegats.
Si som capaços de lluitar i de fer sentir la nostra veu amb claredat, amb força i amb convicció, segurament ens prendrem seriosament a nosaltres mateixos i, conseqüentment, també serem atesos i reconeguts fora. No podem ser mai més un poble frustrat, handicapat i castrat, sense poder de reacció, sense capacitat de generar vida, sense intenció de ser nosaltres mateixos. Si volem un futur diferent, amb autonomia, amb llibertat, no ens podem quedar mai més en silenci.
