Les il·lusions òptiques són una font inesgotable d'anècdotes divertides o punyents. Fa pocs dies, me'n vaig recordar d'un acte memorable per tots els conceptes. Era la presentació a Mallorca de la novel·la Míster Evasió de Blai Bonet, que havia reeditat 3i4, l'editorial d'Eliseu Climent. Presidia el rector, en Nadal Batle, i a mi, per la convivència amb en Blai durant l'any que la va escriure, me va tocar parlar de les circumstàncies i de l'ambient que reflecteix la novel·la. L'acte va començar tard, com tots els mig oficials, i al meu costat, a més del rector, hi havia el conseller de Cultura d'aquí i el del Principat. Contra el meu costum, la disgressió em sortia llarga, per bé que les històries que contava me semblaven interessants. De cop, però, vaig haver de callar per mor de la irrupció d'una senyora sensacional. Als homes d'una certa edat ens trastornen les dones serenes, fràgils i d'una bellesa delicada, com de porcellana, perquè desperten els impulsos sàdics i ens retornen a la infantesa, quan ens fascinaven els objectes platejats, luxosos i refinats: poder-los trencar impunement era la nostra discreta vocació. Però hi un altre tipus de dones que encara ens impressionen més perquè sentim que en un instant ens poden deixar sense la mica d'alè que ens queda: són aquelles que, guarnides amb vestits llampants, passen com un fibló, ens travessen amb uns ulls que són com calius, i ens acovarden amb la seva cabellera ferotge. La que va entrar era d'aquest segon gènere. Anys més tard vaig saber que era amiga del meu director de tesi, el catedràtic d'Hisenda Pública de la universitat de València. Em va contar per què s'havia separat del seu marit: era massa dona per a ell, va sentenciar amb diplicència el catedràtic, com si digués una obvietat. A la sala tothom es va girar, però en Nadal Batle, que tenia la responsabilitat de vetllar per la correcció de l'acte, va reaccionar amb promptitud. En Nadal sempre havia tengut molt bon ull per clissar la gent i amb un gest va fer que un conserge de la universitat se li acostàs: ves a dir-li, a aquesta «senyora», que s'ha equivocat, que això és un acte cultural, que presentam un llibre. La «senyora», amb aires de seguretat, va ignorar les insinuacions del conserge i es va asseure a l'única cadira buida que hi havia a la presidència: no era allò que en Nadal i tots havíem pensat, sinó la consellera de Cultura del País Valencià, i que més envant ho seria del govern de Madrid.