Les illetes de la plaça de Pollença: un assumpte greu

27/11/98 0:00

Perdonau que insistesca, veïns i amics. Però val la pena davant l'error que es va cometre.
D'acord amb les manifestacions populars recents: mobilització, recollides de firmes i entrevista amb el Sr. Batle, supòs que esperançadora.
Però això no és tot. I crec parlar amb la veu de molts, moltíssims pollencins. El que «cau pel seu propi pes», tomar i fer desaparèixer les illetes de davant el temple parroquial, això sembla que «no cau» dins un nou pla d'urbanisme; la que era una aspiració honesta i il·lusionada, no serà atesa dins el context d'una oportunitat única. Un desig de temps immemorial amb un tres i no res queda anul·lat, i per sempre, per obra d'un pla Miral que ens gira la truita, fa virar el curs de la història cívica i urbana de la vila, i manté els murs que fan més nosa de tot Pollença. El Mirall del Pla, en lloc de brillant i lluminós, esdevé entelat i boirós.

No hi ha per què repetir arguments. Vos considera prou entenedors del meu escrit anterior: sobretot arran del que em manifestàreu i felicitàreu. No és qüestió de continuar posant-nos místics, tot reflamant per a la façana de la parròquia de Pollença, presidida pel seu titular, la Mare de Déu dels Àngels, l'honra i respecte que el lloc i la façana mereixen.

Tampoc crec necessari repassar la pila d'utilitats del nou espai desitjat per afavorir la trobada i convivència de la gent que entra o surt de les cerimònies religioses, o s'empeny per «consolar» en els morts, sobretot pels més coneguts o plorats; o potenciar la presència i participació en les tradicions. Benhaja els temples amb pòrtics o terrasses davanteres!

Es tracta, simplement, de tenir respecte al poble, i a les seves conviccions i anhels. Que s'atorgui al poble el dret a expressar-se democràticament. Com? Amb un referèndum. Que sien les urnes que parlin. I s'hauran acabat la protesta i les potadetes. I la voluntat popular esdevindrà àrbitre responsable del seu propi destí.

Potser el firmant d'aquest segon (i esper que darrer) escrit, i molts, moltíssims altres pollencins, hi tenim la batalla perduda. Potser en el fons no hi ha més que un «conflicte generacional» entre joves i no tan joves. I, per suposat, molt poca sintonia i molta desafinació entre els de fora de Pollença i nosaltres. Al meu amor propi li serà indiferent perdre la batalla. Però de cara a la futura història de Pollença, jo no voldria estar dins la pell dels qui la guanyaran i se'n sortiran amb la seva.

Bernat Cifre. Pollença