Per a les persones que ja érem adultes aquell 11 de setembre del 1973, el veredicte de Londres ens ha abocat a un flash-back d'imatges, atmosferes, situacions, veus, colors i olors que quedaren fixats en la memòria amb l'escriptura immarsescible del sentiment històric de les coses. Hi ha moments en què la història deixa de ser una relació de fets generals per esdevenir el drama de cadascú. Aquests són els moments que congreguen les més variades referències. Així, les vides de les persones humanes basteixen columnes i jàsseres amb els materials que els proporcionen situacions molt especials per un o altre motiu. I el cop d'estat del general Pinochet fou un d'aquests moments. No conec ningú de la meva edat "i de més vells" que no hagi reunit entorn d'aquella explosió de salvatgisme feixista uns records personals que no es diluiran mai.
Entre aquesta allau d'imatges que ara tornen, sense que cap tonalitat sèpia ens les distancïi o n'atenüi la força, hi ha la d'un dels personatges més sinistres del segle XX, tan generós a l'hora de confeccionar el cens de personatges sinistres. Servidor no creu que l'acadèmia Nobel arribi a superar mai la, diguem-ne, paradoxa d'haver-li concedit el premi de la Pau: parlam del qui el 1973 era conseller de seguretat nacional de Richard Nixon, o sia Henry Kissinger. Ell va ser qui va formular definitivament els principis de la guerra i de la pau com a valors en borsa: hi ha guerres rendibles i unes altres de clarament deficitàries: exactament el mateix passa amb la pau. El premi Nobel en una disciplina tan aleatòria com aquesta li fou atorgat per signar els acords de París, el fi de la guerra del Vietnam. Això passava, també, el 1973, pocs mesos abans que declaràs: «No veig per què ens hem de quedar aturats en veure que un país deriva de cap al comunisme per mor de la irresponsabilitat del seu propi poble»: era el gran argument per al cop d'estat de Pinochet. M'agrada saber que Nixon, però sobretot Kissinger, han hagut de viure obligatòriament la batalla de Londres.
Sempre anava amb les mans netes, Kissinger, com aquell capitots d'una banda de gàngsters que "Quiero la cabeza de Alfredo García, Sam Peckipah" donava les ordres perquè tallassin i li duguessin el cap d'un adversari. I, mentre, es feia fer la manicura. Però li duien el cap, i arribava un moment en què no es podia substreure a l'eloqüència dels fets.
Records, senyor Kissinger, de part dels qui l'associam a tots els assassinats, les tortures, les desaparicions, el genocidi que va organitzar perquè Pinochet ho executàs.
