Qui vulgui fer la crítica bona o dolenta de l'obra de Miquel Ferrà i Martorell, de la seva obra tan diversa, no només de narrativa històrica sin de novel·la urbana, de costums pagesos o de denúncia social, de llegendes i contarelles de tota mena, de textos folklòrics i documentals, de testimonis dels nostres avis i de la saviesa del pagès, de literatura infantil i juvenil, d'entrevistes periodístiques i llibres de viatges, etc. etc. tot això publicat al cent per cent des que era, com ell mateix diu, un «al·lotot» que hagué de deixar el futbol per la ploma, s'ha de posar les ulleres, preparar els colzes i entregar-se a la lectura molts dies i hores. Després, si ho ha pogut pair, es trobarà amb disposició de fer-ne l'anàlisi. Potser avui en dia tenim el gran defecte, sigui per enveja, sigui per mala llet, d'excloure un autor de la colla dels immortals sense conèixer gens o quasi gens la seva obra, que procuram aficar dins el pou dels gèneres menors. Això no ho podreu fer amb Miquel Ferrà per tres raons fonamentals: La primera és que mai no he conegut home més feiner al davant de l'ordinador. La segona que mentre el seu cervell funcioni de manera raonable és una font inexhaurible de nous projectes, noves idees, nous arguments i noves fabulacions. La tercera és que ja se sent pagat amb la seva pròpia feina, sense demanar res a ningú, sense anar com altres a cercar funcionaris pels racons o influències oficials per tal de consagrar quatre històries barates o un minvat muntet de quaderns de versos. Quan Miquel Ferrà em comunicà que li donaven la medalla, el guardó Ramon Llull, de la Comunitat Autònoma, juntament amb altres prestigiosos ciutadans, em comentà: "Tu, mira quin «susto»... Em donen la medalla...

Quin «susto». Tal volta aquesta frase, aquesta reacció ho diu tot. Ja fa molts d'anys, un crític, que comentava que el llibre de Ferrà Contes del Call era gairebé perfecte i que Montserrat Roig tingué algun temps com a lectura de capçalera, afirmà que l'autor solleric estava sempre decantat dels cenacles literaris. Així era i així és. I quan es trobà amb Catalina Valls, una altra guardonada enguany (per institucions de dretes, ja que les esquerres solen amagar el cap sota l'ala, fins i tots als autors de la seva ideologia), s'abraçaren enmig del carrer i Miquel Ferrà, amb un cert aire de preocupació, digué: Avui sí que m'hauré de posar la corbata! Crec que això en un món illenc de falsos i veritables nous rics ho diu tot.