Mai no m'he acabat de recuperar ben bé del tot de l'esglai que
ens va produir "a mi i als meus companys de curs de la Universitat
de Barcelona" la primera vegada que en un examen de primer de
llicenciatura, el catedràtic corresponent ens va ordenar de forma
taxativa: «No piensen, escriban!». Nosaltres, que ens pensaven
haver entrat, a la fi!, en el sacrosant recinte de la raó i per
estudiar matemàtiques, per més senyes, no podíem creure el que les
nostres orelles semblaven haver sentit. La contínua repetició de
l'ordre ens va treure d'aquests dubtes, tot i que ens va endinsar
en un de molt més profund, com era el de la nostra viabilitat com a
candidats a aprovar els exàmens d'una assignatura en què ens estava
vedat pensar, o si ho voleu més fi, uns exàmens pels quals estava
contraindicat exercir una activitat tan bàsica com ordenar el que
sabíem per donar-ho a conèixer, per escrit, a qui ens havia
d'avaluar objectivament per aquests coneixements. La perplexitat
que em va produir aquest contrasentit només ha estat igualada
posteriorment quan un candidat a no-me'n-record-què bravejava en el
seu currículum que escrivia i parlava l'anglès, encara que no el
llegia. Difícil, no? Perquè un hom pot entendre que algú parli
sense saber llegir, però jo no som capaç d'imaginar com algú pot
escriure sense tenir capacitat per llegir el que escriu.
De fet, ara que ja fa molts anys que hem aprovat l'assignatura
que els esmentava i a mesura que ens hem anat fet grans i, per
consegüent, ens ha augmentat la tolerància, ensems que d'altres
coses han minvat, en algun moment de debilitat hem cregut entendre
el que ens volia transmetre el professor amb la seva desafortunada
expressió (Com redimonis es pot no pensar en un examen?). La idea,
simple per altra banda, era manifestar el fet que la tasca de
pensar l'havíem d'haver exercida abans d'anar a l'examen. I tocàvem
haver-ho fet tan bé i tan exhaustivament que l'examen havia
d'esdevenir un bolcat mecànic, sense contemplacions, de tot allò
que havíem interioritzat tant i tan bé en el procés d'estudi i
reflexió consegüent. Dit altrament, ens venia a dir, que a l'examen
havíem d'anar-hi «pensats i ben pensats», ben igual que a combregar
un hom hi ha d'anar ben confessat. És clar que no tenc aquest
professor com un model pedagògic a imitar, per aquesta i d'altres
raons que ara no vénen al cas, però no em va quedar cap dubte que
l'ordre taxativa de no pensar era més que res la seva personal
manera de mostrar la seva preocupació pel nostre aprenentatge i, de
retruc, pel nostre futur. Aquest professor estava equivocat en els
seus plantejaments, fins al punt de ser fàcilment ridiculitzable,
però també estava honestament preocupat pels seus alumnes i pels
resultats de la seva tasca formativa. Des d'aquest punt de vista,
tot i que no em pugui estar de fer alguna broma de tant en tant, el
seu record em mereix una certa consideració. He de confessar que no
puc dir el mateix d'altres professors que he tengut al llarg de la
meva vida acadèmica. Més d'una vegada he manifestat en públic que
havia topat amb dos tipus de professors, aquells que m'havien
mostrat el que s'havia de fer i aquells que m'havien mostrat el que
no s'havia de fer. I mai no he acabat de saber a quin dels dos
grups devia més. Hi ha però, una tercera classe de professors, i
són aquells que no són capaços de mostrar ni una cosa ni l'altra,
com per exemple, aquells que obliden voluntàriament les
restriccions a què estan sotmesos en tant que jutges objectius i
imparcials de l'aprenentatge dels seus alumnes, fins al punt de fer
servir l'avaluació com una miserable eina de revenja. Quan he topat
amb algun d'aquests, tant a la universitat com a fora m'he pogut
contenir amb prou feines la ràbia i la vergonya. Ràbia davant la
injustícia, vergonya com a professor que som i que, per consegüent,
corre el perill de ser considerat com un d'aquests.
Ja que no voldria que algú es pogués sentir ofès, acabaré com a
les pel·lícules: malgrat el que pugui semblar, aquesta història del
«no pensin» i les reflexions associades no estan inspirades en cap
situació real més o manco pròxima. De fet, ben mirat, només podrien
tenir-se per ofesos els que es puguin sentir al·ludits.
Vagi per ells, cas que n'hi hagi.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.