Estic desolat. Eixut davant el teclat. Perdut dins el blanc del paper. Un fondal d'ignotes mesures, llenegadís paorós, invisible a la mirada, m'allunya de l'arquitectura lògica de l'escriptura. Sota les paraules, arrabasades amb les ungles al diccionari avar, no s'hi amaguen els sorprenents i gratificants significats d'altres collites més fàcils. Rere aquesta paret de grafies i signes no hi ha la solidesa d'una estructura calculada amb rigor gramàtic, encallada en formigó armat, sinó els artificis, la canyissada d'una construcció feta palada a palada, però buida d'armassó, tota façana. Avui m'avergonyeix l'engany i voldria defugir el compromís d'omplir aquest racó del diari, car no tenc res a dir. He de vèncer la temptació de cridar al responsable d'aquesta secció d'opinió i dir-li que estic malalt, que una afecció greu em té fermat al llit i que el dolor m'ha distret de l'obligació d'edificar la meva col·laboració. Tenc la mateixa sensació de quan era nin o adolescent, innocent de polissonada, i no havia fet els deures. Podia elegir el simulacre del mal, un còlic inoportú, un constipat febrós, una diarrea d'albercoc verd i la nota de la mare explicant al mestre la causa justificada de l'incompliment, però mai no ho vaig fer, que recordi. Fóra massa fàcil acceptar la pèrdua, donar-se per vençut, lliurar-se a la peresa o a la lassitud. Fóra massa fàcil retre's al desànim d'un dia bord.
Tanmateix, no és del tot exacte que no tengui res a dir. Seria més precís dir que de tot el que ha passat, res no m'interessa prou com per parlar-ne aquí. Podria dir, per exemple, que dimecres passat, dimecres bo a Inca, nit de foc i bauxa, plogué per culpa del consistori, però no seria cert del tot. Ni just, perquè tothom ja sap que la culpa la té el govern. Podria dir que s'ha confirmat. El President ha pres bona nota de la voluntat dels manifestants, però ha posat de manifest, en àmbits estrictament privats, la seva estranyesa, la inutilitat de la mobilització, car les peticions estan molt per davall la voluntat protectora del Govern. Que a força d'insistir ens faran creure que l'únic responsable de l'explosió del Passeig Marítim fou el cambrer que encengué el llum, car tothom sap que no es poden provocar espires durant les fuites de gas. Que a Madrid, ran del cel central, hi ha bregues de galls a la cúpula d'un partit que governà l'Estat. Descartat el dubte de si ambdós contrincants eren galls, el debat se centra en la grandària dels esperons i la seva capacitat destructiva. No cal dir que als corrals nacionalistes es tem la victòria del gall català. La seva insensibilitat envers els problemes de l'aviram favat no té límits. Podria xerrar del triomf, ben merescut, del Zeta-Mallorca davant el Barça, però heu de saber que a Inca les coses de l'equip de Palma mai no ens han interessat gaire. A força de premudes ha sortit un articlet setmesó. D'antuvi he confessat la meva desolació. Només em queda demanar al lector la seva comprensió. Tothom pot tenir una setmana nial. I alguna de dos vermells.
