La reacció del Partit Popular hores després de la cloenda del congrés del PSM és difícil d'entendre, però relativament fàcil d'explicar. És difícil comprendre que una formació que té el poder, que té vocació a la moderació i que vol contagiar una imatge centrada, actuï d'una forma tan immediatista, primària i sense excessiva ponderació. Encara es fa més difícil concebre que aquesta casta d'actituds bel·ligerants s'escalfin quan encara falten prop de vuit mesos per a les eleccions autonòmiques. Tanmateix, l'explicació també podria ser senzilla. El discurs del PSM és cada cop més moderat de cara al seu electorat, però més incisiu alhora. La visceralitat que es vessa des del PP sobre el PSM és una de les conseqüències de la por i la inseguretat que el creixement del nacionalisme genera en el partit conservador.

Després de la intervenció d'ahir dels «portaveus» del PP, hom no aconsegueix saber amb un mínim de certesa si allò que separa les dues formacions és racional o si s'actua des de la visceralitat i la fòbia. Les declaracions de guerra, tant d'una part com de l'altra, s'han de mesurar i fer al seu moment, sense presses, amb la intel·ligència suficient per només declarar aquelles que hom pot vèncer i sense errar l'enemic, a no ser que només hagi començat una guerra d'afebliment.