Durant segles s'ha considerat la caritat com una de les més grans virtuts humanes. Sempre ha estat ben vist que el qui té doni al qui no té. Dins una societat amb greus desigualtats socials, unes desigualtats que de cap de les maneres podien esser questionades, la caritat era un dels pocs gestos positius que els poderosos tenien envers les classes inferiors, als quals els tocava esser agraïts i alegrar-se de la generositat del senyor.
Però el temps canvien i les mentalitats també. Avui en dia la gent té clar que hi ha una cosa anomenada drets humans i que ens afecta igual a tots. El dret a l'educació, el dret d'accés als serveis sanitaris en igualtat de condicions, el dret de tenir un sòtil sota el qual poder romandre,... han de ser universals. I els drets no es capten ni s'imploren, s'exigeixen. Un dels fruits d'aquesta nova manera de pensar ha estat la creació de l'anomenat Estat del Benestar, on els poders públics tenen l'obligació de garantir els mínims necessaris per a tots els ciutadans, independentment de la seva butxaca.
D'aquesta forma la caritat quedaria relegada a casos extraordinaris, quan per catàstrofes naturals o accidents no previsibles apareguin una gran quantitat de damnificats que desbordin les possibilitats d'ajuda de les estructures de l'Estat. Un exemple seria l'huracà Mitch, que ha causat uns estralls de tal magnitud en uns països amb poques possibilitats econòmiques, que no ha quedat més remei que acudir a la solidaritat internacional.
El que ja no em sembla tan normal és que dins un estat europeu i del món subdesenvolupat com el nostre també calgui haver d'exercir la caritat pública cap als propis conciutadans. Com és possible que hi hagi una sèrie de serveis sanitaris especials que no cobresqui la Seguretat Social? Casos n'hi ha. Recordem per exemple el d'aquell nin de Binissalem la família del qual va haver d'apel·lar a la generositat dels mallorquins per poder-lo dur a operar a l'estranger, perquè els serveis socials espanyols no se'n varen voler fer càrrec. O el cas d'aquest al·lot de Santanyí que es troba en la mateixa situació. Per mi és indignant que aquestes families hagin hagut de demanar ajuda als seus conciutadans, quan, pel simple fet de ser persones, tenen tot el dret a exigir, no a implorar, que es regulin aquestes situacions i, de forma natural, sense estridències ni publicitat, la Seguritat Social assumesqui el cost dels tractaments que calgui.
No sé el per què d'aquesta postura tan economicista de l'Estat, que vol cobrar de tothom, però, només vol pagar segons quan. No es miren les necessitats, només el cost.
Clar que cada vegada que ens trobam amb un nin necessitat ho podem aprofitar per fer-nos una neteja de consciència i quedar bé amb nosaltres mateixos. Que quedam de satisfets quan ens implicam en un d'aquests actes solidaris. I no en parlem de les empreses que aprofiten aquest fet per fer negoci. Els seus directius surten a la premsa entregant el taló corresponent als familiars dels necessitats, ja es preocupen ells de fer-ho saber i que el fotògraf sigui enllà en el moment oportú. Com a técnica publicitària funciona d'allò més bé, diuen els psicòlegs. Als consumidors se'ls reblaneix el cor i ho tenen en compte a l'hora de realitzar les seves compres.
Caldria, des del meu punt de vista, que la Seguretat Social assumís el dret a la vida i al benestar de qualsevol persona com un fet innegociable, independentment del seu cost i que garantís la igualtat de tothom davant qualsevol necessitat sanitària. Quant a nosaltres, està molt bé que ajudem els necessitats i quedem a pler, però encara seria millor que exigíssim a l'Estat que acabi amb aquesta concepció economicista dels serveis sanitaris i s'humanitzi. És una qüestió de drets humans.
