Durant segles s'ha considerat la caritat com una de les més
grans virtuts humanes. Sempre ha estat ben vist que el qui té doni
al qui no té. Dins una societat amb greus desigualtats socials,
unes desigualtats que de cap de les maneres podien esser
questionades, la caritat era un dels pocs gestos positius que els
poderosos tenien envers les classes inferiors, als quals els tocava
esser agraïts i alegrar-se de la generositat del senyor.
Però el temps canvien i les mentalitats també. Avui en dia la
gent té clar que hi ha una cosa anomenada drets humans i que ens
afecta igual a tots. El dret a l'educació, el dret d'accés als
serveis sanitaris en igualtat de condicions, el dret de tenir un
sòtil sota el qual poder romandre,... han de ser universals. I els
drets no es capten ni s'imploren, s'exigeixen. Un dels fruits
d'aquesta nova manera de pensar ha estat la creació de l'anomenat
Estat del Benestar, on els poders públics tenen l'obligació de
garantir els mínims necessaris per a tots els ciutadans,
independentment de la seva butxaca.
D'aquesta forma la caritat quedaria relegada a casos
extraordinaris, quan per catàstrofes naturals o accidents no
previsibles apareguin una gran quantitat de damnificats que
desbordin les possibilitats d'ajuda de les estructures de l'Estat.
Un exemple seria l'huracà Mitch, que ha causat uns estralls de tal
magnitud en uns països amb poques possibilitats econòmiques, que no
ha quedat més remei que acudir a la solidaritat internacional.
El que ja no em sembla tan normal és que dins un estat europeu i
del món subdesenvolupat com el nostre també calgui haver d'exercir
la caritat pública cap als propis conciutadans. Com és possible que
hi hagi una sèrie de serveis sanitaris especials que no cobresqui
la Seguretat Social? Casos n'hi ha. Recordem per exemple el
d'aquell nin de Binissalem la família del qual va haver d'apel·lar
a la generositat dels mallorquins per poder-lo dur a operar a
l'estranger, perquè els serveis socials espanyols no se'n varen
voler fer càrrec. O el cas d'aquest al·lot de Santanyí que es troba
en la mateixa situació. Per mi és indignant que aquestes families
hagin hagut de demanar ajuda als seus conciutadans, quan, pel
simple fet de ser persones, tenen tot el dret a exigir, no a
implorar, que es regulin aquestes situacions i, de forma natural,
sense estridències ni publicitat, la Seguritat Social assumesqui el
cost dels tractaments que calgui.
No sé el per què d'aquesta postura tan economicista de l'Estat,
que vol cobrar de tothom, però, només vol pagar segons quan. No es
miren les necessitats, només el cost.
Clar que cada vegada que ens trobam amb un nin necessitat ho
podem aprofitar per fer-nos una neteja de consciència i quedar bé
amb nosaltres mateixos. Que quedam de satisfets quan ens implicam
en un d'aquests actes solidaris. I no en parlem de les empreses que
aprofiten aquest fet per fer negoci. Els seus directius surten a la
premsa entregant el taló corresponent als familiars dels
necessitats, ja es preocupen ells de fer-ho saber i que el fotògraf
sigui enllà en el moment oportú. Com a técnica publicitària
funciona d'allò més bé, diuen els psicòlegs. Als consumidors se'ls
reblaneix el cor i ho tenen en compte a l'hora de realitzar les
seves compres.
Caldria, des del meu punt de vista, que la Seguretat Social
assumís el dret a la vida i al benestar de qualsevol persona com un
fet innegociable, independentment del seu cost i que garantís la
igualtat de tothom davant qualsevol necessitat sanitària. Quant a
nosaltres, està molt bé que ajudem els necessitats i quedem a pler,
però encara seria millor que exigíssim a l'Estat que acabi amb
aquesta concepció economicista dels serveis sanitaris i
s'humanitzi. És una qüestió de drets humans.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.