La proximitat de les eleccions incita els polítics a practicar virtuosament la caritat. Potser, fins i tot, ens embafen una mica i la gent pot arribar a tenir la impressió que més que caritat el que fan és malgastar esforços i diners. La saviesa popular en diria que en comptes d'esmolar fan osques. El Pla Mirall al meu orb mode de veure, en seria un exemple.
Tanmateix, ni que fos una llarguíssima quaresma, l'època pre electoral és prolífica, també, en altres menes de caritats: la de les declaracions. Cal arribar al diumenge de Glòria "el 13 de juny" amb l'ànima més pulcre que una patena. D'aquí que els líders o els grups polítics s'afanyin diàriament a exhibir una mena de confessió general on fan públic les seves bones intencions, ergo admeten implícitament les seves actuacions pecaminoses.
Així, el president Matas pren bona nota dels vint-i-cinc mil clams que demanen més protecció i promet ajustar els seus paràmetres de govern a les reivindicacions populars. Fins i tot, en aquesta pasqua florida, posats a ser misericordiosos i per complir canònicament el ritual, sembla més que probable l'indult a la Barrabàs d'aquesta legislatura, na Joanaina Vidal. Sobretot, després d'haver fet el meritori, i alhora expiatori per a tota la família popular, via crucis de la manifestació ecologista. (A l'immolat Soler, adjudicant-li a darrera hora el paper de lladre bo, ja li han promès un lloc al paradís del Senat).
Però heus ací que una variable ha vengut a distorsionar el roi de la caritat i ha deixat els dos partits centralistes amb el forat a l'aire. Ha estat la variable de l'error. Semblava que ningú no hi comptava, amb la possibilitat d'un malentès, d'una equivocació a l'hora d'interpretar quin botonet s'ha de prémer. Com és consabut en aquestes latituds, la primera reacció fou no dir res. Deixar fer, deixar passar i qui dies passa, anys empeny. Però no sé si és perquè ens trobam en plena precampanya o perquè se n'han adonat que el sol surt per allà mateix siguem o no nacionalitat històrica, que els correligionaris dels errants fan una crida pública perquè al Senat tornin a repetir, voluntàriament, l'error. Com si les excuses manifestades tot just consumada la pífia del portaveu socialista no haguessin existit mai o com si el bec borrellià fos el miratge d'una estàtua de sal nostàlgica d'una Sodoma centralista. En política, d'això se'n diu moure fitxa.
Seguint les regles del joc, toca a l'altre jugador remenar els daus i... I no vol quedar-se a darrere i situa la seva fitxa en un comodí. «Nosaltres hi venim a bé, ser nacionalitat històrica, si des de Madrid, PP i PSOE, ho beneeixen». I ja veurem què pasa! Si hi importa, el dia de la votació, ja s'ho faran venir bé perquè en Jaume Font tengui una descomposició de ventre i no s'hagi d'embrutar les mans prement un botó pecaminós. I aquí tots nets de culpa. I l'error ja l'arreglaran a Madrid que per qualque cosa remenen les cireres... I tots, quan dic tots dic PP i PSOE, penitents, amb el cap sota l'aixella pudenta de l'error, més quatribarrats que mai...!
