No els manquen raons a tots aquells columnistes, editorialistes i «sempre-ben-assabentats-per damunt-del-bé-i-del-mal» quan asseguren estar farts de tant de parlar d'Europa, de l'europeisme, de les campanyes de difusió i d'adhesió afectiva envers aquesta nova estructura politicoadministrativa. Queda bé. A banda tenir raons, queda bé dir-ho, mira quina sort. Sobretot dins els cercles de l'intel·lectualisme esquerranós (això l'esquerra autocomplaent i absolutament inoperant).
Sembla que hi ha tota una fauna de caps pensants, que ja han levitat per sobre de la resta dels mortals, i als qual mantenir una actitud escèptica envers el projecte europeu els fa mantenir-se a sobre del pedestal del progressisme. Potser que part de la «gauche divine» de la transició política espanyola militi ara en l'escepticisme progre-snob com a manera de prosseguir amb postures crítiques amb la societat, amb l'statu quo. Però també deia que no els mancava raó, car és ben cert que s'està bastint un gegant administratiu, on hi ha perills reals de crear una maquinària burocràtica llunyana del ciutadà que generi dèficits democràtics,... És cert, i s'ha de dir perquè és ver i a més queda bé dir-ho.
Però per ventura, el que ja no queda tan bé és dir i escriure que a les acaballes del mil·lenni manca més gent compromesa i no tan d'escèptic, manca més militància activa i no tant «roig-burgès». També s'ha de dir, i no queda tan bé, dir que la nova arquitectura europea és l'única oportunitat per construir un gran projecte polític fonamentat en la democràcia i la solidaritat, una Europa bastida sobre els drets humans i la llibertat dels Pobles que la componen, una Europa de la diversitat, de la tolerància i la pluralitat. No queda tan bé, fins i tot és un pèl «cursi». Però és que potser, sigui el moment de proclamar la «cursileria» com a instrument de transformació de les acomodatícies idees dels revolucionaris d'abans (molts d'ells preocupats avui per fer de Guadalajara el Gernika actual (sic)) i jugar fort envers un nou horitzó, una possibilitat per portar les Illes Balears cap a la plenitud com a poble i sortint-se'n del marc claustrofòbic de l'Estat espanyol. Si per defensar això, serem «cursis, no serem escèptics, i no quedarem bé, particularment me'n faig set trons.
Poques vegades la història se'ns presentarà tan mal·leable com ara. I és ben ver que el ritme ho marcaran els estats, és cert que la UE d'avui és una estructura política i econòmica creada per ells i pensada a la seva mida. Ara bé, allò que és innegable és que els estats s'estan demostrant com a estructures administratives massa grosses per poder desenvolupar una gestió acostada al ciutadà i massa petits per poder decidir en aspectes de macropolítica econòmica, militar,... per tant estructures obsoletes. Més encara en el cas espanyol, amb problemes nacionals irresolts i sense consens interior. No queda bé dir-ho però Europa és l'oportunitat de treure'ns la pesseta, l'exèrcit, el banc d'Espanya,... i, per tant, ser europeista, «cursi», retrògrad i a més no quedaré bé, ni em convidaram als cenacles del progressisme. Què hi ferem..., perdonau-me, però és que jo no ho som gens d'escèptic.
