És un fet que la ciència, en qualsevol de les seves múltiples disciplines, ens ha entrat a la cuina. Entengui's, no que la ciència determini els nostres hàbits gastronòmics quotidians, sinó com una forma de dir que és impossible sostreure's a la seva vigilància i tutela. Quan un huracà assola una determinada regió del món, tots els mitjans de comunicació ens donen l'explicació científica del fenomen. El que menjam, el que vestim, el que respiram, tot el que veim té, és clar, el seu marc científic. Per aquests mitjans ara fan més atenció que mai a la ciència. Els de «lletres» cada dia s'han d'esforçar més a assolir la comprensió d'unes terminologies que, en un moment donat del BUP, s'havien pensat que ja deixaven enrere per sempre. Aquest interès s'ha disparat, diria que fins a l'infinit, arran dels espectaculars panorames que la biologia obre davant el pensament de l'home i, sobretot, davant la seva imaginació. La clonació de cèl·lules humanes ha estat un moment estel·lar d'aquesta presència de les qüestions científiques en les nostres vides.
O ho he entès molt malament, o el que és realment important d'aquests darrers descobriments és, precisament, allò que no es confessa. Per ventura encara és inconfessable, o per ventura així ho entén la societat científica, per si ens preguntam què hi ha realment al final de tot, què hi ha en aquesta mena de saló obscur que són els desitjos, els objectius més íntims de les persones, segurament ens podríem respondre amb una paraula que fa una mica de por quan la relacionam amb la humanitat: la immortalitat. Els científics no he vist que mirin cara a cara, amb tota la llum de la raó, aquesta finalitat. Però si caminam cap a la clonació de cèl·lules humanes, ara per ara amb l'objectiu de guarir o de substituir òrgans humans, per què no podem dir amb tota claredat que allò que volem és no morir mai, o, millor encara, ser eternament joves?
Potser encara no estam preparats mentalment per contemplar aquestes contingències, tan innovadores pel que fa a absolutament tot quant té a veure amb el món i tot allò que hi viu, que hi mor "per ara", o que, senzillament, hi és o hi està. Amb el supòsit de la immortalitat a l'abast, res no és el que ha estat ni el que havia de ser in secula seculorum. Ens fa por, crec, passar a reunir totes les ignoràncies imaginables i les que encara no podem imaginar. Només els creients seguiran amb possessió de veritats absolutes. En tot cas, ara ja sabem que som al llindar mateix d'una nova fundació de l'home, inevitablement traumàtica i excitant.
