Antònia Vicens afirma que el sol fet que l'Acadèmia Sueca es recordi dels escriptors catalans és una satisfacció i un orgull, no sols per a nosaltres, els escriptors, sinó per a la societat catalana en general. Deixem-ho estar. Antònia és una idealista i ignora que, ara mateix, el gruix de la societat catalana es troba més pendent d'endevinar com se'n desfarà Núñez, de Van Gaal, que de les coses de l'esperit. Així i tot, hem de reconèixer que la frase li ha sortit rodona, i contribueix a deixar de banda, si tant voleu per uns dies, les qüestions a resoldre abans de respondre als senyors de Suècia. Això no obstant, de bell antuvi vull aclarir públicament que, a diferència de la meva estimada Antònia, he arribat a la conclusió que la nostra literatura fa ben poca vasa. No pretenc, de cap manera!, aigualir la festa, d'altra banda ben legítima de les lletres catalanes, però hem de reconèixer que el fet que, a hores d'ara, els Pérez Reverte, Lázaro Carreter, Luis María Anson i altres cadells fidelíssims a l'Uniespanya no hagin posat el crit en el cel, és força sospitós. O no els feim por o no els importam un rave. Quan les federacions catalanes de diversos esports han mogut fitxa per a sortir de les espanyoles i possibilitar, d'aquesta manera, que els esportistes catalans acudeixin a competicions internacionals en representació del seu veritable país, s'hi han oposat des dels taxistes que tenen parada a la plaça Callao fins a donya Esperança Aguirre. En canvi, tot fa pensar que els escriptors catalans podran viatjar a Estocolm amb la quatribarrada per bufanda i no els ho retraurà ni Jiménez Losantos. I aquesta realitat "tot i conèixer les limitacions, si més no de la senyora ministra que confon Saramago amb Sara Mago" més que alegrar-nos, ens emprenya. Tanmateix, malgrat aquestes foteses, Déu n'hi do!. Si els espanyols ens deixen volar lliurement, volarem. Ara bé, abans d'arribar a Estocolm amb la feina feta, haurem d'ocupar-nos de resoldre els problemes domèstics. Per exemple, que hem d'escollir un escriptor o escriptora de Catalunya, del País Valencià o de les Balears? No ens barallem i anem per pams, perquè és primordial que demostrem al món la nostra maduresa cívica. És segur que Pujol durà l'aigua al seu molí, encara que es beslluma una esperança de pacte amb Matas, ja que Porcel és la perla del pujolisme. Però cal donar per fet que Zaplana voldrà que surti elegit un dels seus, per exemple Vizcaíno Casas. No és que, el senyor Casas, escrigui gaire bé el valencià, però serva el costum de flastomar-hi. I Zaplana sap que el llenguatge dels carreters és el bessó de totes les llengües. Així que arribats a aquest punt, en què cap de les parts no cedirà, Antònia Vicens no tindrà altre remei que demanar a Kosemari que intervengui a favor de Pujol si pretén continuar repartint les mongetes a Madrid. No cal ni dir, que Antònia haurà de fer ús de molt de tacte i esperem que se'n surti. Au, diguem que se'n sortirà. Encara, però, l'elecció definitiva haurà d'ésser sotmesa al parer dels gremis d'editors i de llibreters, i aquí hi pot haver estirades de cambuix. Per quin motiu? Vos ho diré. Quely i Franja Roja, amb una representació tan fonamental a l'Espai Mallorca, amb qui voten? Amb els llibreters o amb els editors? Perquè, certament, no sabem ben bé quin paper juguen al món del llibre. D'altra banda, una vegada resolt l'entrellat, el perfil de l'escriptor o de l'escriptora escollit pels altres gremis no té perquè coincidir amb el seu. Pensem que el senyor Domènech té interessos comercials clarament oposats als del senyor Moll. Així què...? Anem a saber! Quely pretendrà que ens representi, a Estocolm, un escriptor grassonet i amb cara d'atipar-se de galetes, i Franja Roja en voldrà un amb aspecte de borratxo. Diguem la veritat. I la veritat és que els suecs han ficat Antònia en un bon embolic. Si fa el cap viu, però, abans que comencin les especulacions sobre l'oportunitat de triar aquest o aquell, ella s'encarregarà de designar el més convenient. I el més convenient "o potser el que més li convé?" som jo de totes totes. Perquè? Més clar, aigua. Som amics de tota la vida i, a més a més, veïns. I és cosa coneguda per tothom el valor impagable dels petits favors. Avui em deixes la sal, demà el sucre. Ca meva és ca seva. I si m'envia a Estocolm, pot disposar de les claus en voler.