muy nuboso
  • Màx: 13°
  • Mín:
10°

Taller Llunàtic

Som un dels receptors d'una fotòcopia en blanc i negre de la darrera intervenció del Taller Llunàtic, Sabó fluix de camp de concentració (Procés a la cultura catalana VII), indigne com som de posseir-ne un original. La causa que motiva el greuge amb el qual m'afalaguen no és altre que la dissort de pertànyer a una de les races inferiors en què els llunàtics divideixen la humanitat humana. He de manifestar, però, que he sobreviscut a la seva lectura, tot i les intencions perverses del col·lectiu, ara bicèfal, de causar-me la mort per un patatús. No només he aconseguit enganyar l'òbit anunciat o desitjat, sinó que, com sempre, m'he divertit com una bactèria, o sigui molt.

Taller Llunàtic, un col·lectiu ara format per Josep Albertí i Bartomeu Cabot, inicià les seves activitats de combat l'any 1976 i, de les hores ençà, ha radicalitzat el seu llenguatge, plàstic i literari, fins el punt que han fet d'aquest llenguatge la seva argumentació fonamental, en detriment de l'argument intel·lectual. Un comportament visceral, construït al marge de la realitat, duit a les últimes conseqüències, que en els seus inicis fracturà de forma violenta la concepció estètica vigent, però que s'ha convertit en una reiteració, impermeable als canvis històrics i insensible a la lliure evolució personal, en la qual només canvien els noms de les víctimes, entrant en una espiral obsessiva d'autocomplaença i infalibilitat, mancada de rigor en l'anàlisi dels seus propis productes. Les accions que s'han duit a terme aquests darrers anys no signifiquen cap aportació important al seu historial bèl·lic, ans al contrari, palesen una constant pèrdua de capacitat per anar més enllà. Un bon exemple és l'acció «Neteja ètcnica, còctel molotov», feta al Casal de Cultural d'Inca, una potadeta més pròpia d'epígons perseguint la glòria de l'emulació, que no dels mestres de «Pentinant Venus».

Cal analitzar, succintament, les mutacions dels dos llenguatges que, tot i que formen part d'un mateix concepte estètic, han evolucionat, per un observador atent, de manera distinta i, en certa manera, un s'ha menjat l'altre. Pel que fa al llenguatge literari, haurem d'acceptar que, al llarg dels darrers dotze o tretze anys, fita estel·lar de la publicació del llibre La vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs, l'evolució és poc perceptible, de recursos repetitius i objectius arbitraris, tal vegada perquè el mateix mitjà imposa les seves pròpies limitacions. Un cop transgredit l'ús normal de l'idioma, difícilment es pot reinterpretar. Una paraula diu el que diu, a diferència de les imatges, que diuen el que hom hi vol llegir, permetent lectures diverses. El recurs de l'insult i la violència verbal, del qual Mossèn Alcover ja fou precursor i model, i no precisament des d'un ideari modern, és una opció, una elecció destinada no només a ofendre i escandalitzar el lector, boc emissari real o potencial del col·lectiu, sinó que té l'objectiu d'agredir i provocar. En cap cas, però, el recurs textual aconsegueix l'impacte del recurs visual. Hi ha, certament, una gran quantitat de cites que apuntalen els texts i que posen de manifest una gran erudició i rigor en la investigació, però això, massa sovint, només és una estratègia per emmascarar la incapacitat de construir una teoria intel·lectual sòlida. A sobre, és més fàcil, ràpid i espectacular esbucar una casa dinamitant-la, que bastir-la sobre fonaments resistents.

Quant al llenguatge plàstic, tot i la seva càrrega violenta, l'excés d'elements feixistes i escatològics, és l'obra d'un creador extraordinari, però capficat en un desequilibri unidireccional, i la seva contemplació produeix vertigen: és com guaitar a un precipici on s'acumulen totes les temences de la raó. L'obra de Bartomeu Cabot, els antecedents de la qual hauríem de cercar en Félicien Rops, és plena d'imatges feridores i esfereïdores, d'una duresa i contundència brutals, difícils d'acceptar i pair, amb constants, obsessives referències a la pornografia i l'obscenitat, incorporant tot allò que sap que escandalitzarà la societat. L'estètica visual de Taller Llunàtic, de Bartomeu Cabot, se situa voluntàriament en la perifèria de les perversions, al marge del que és socialment acceptable. Això no obstant, hi ha hagut una enorme evolució d'ençà dels seus inicis. Finalment, ha elegit el camí més infecte i inaccessible. Ha agafat i aïllat tot el que la societat genera, però que no accepta i vol amagar. Des de la pornografia infantil a la vexació de les imatges de culte, passant pel sadomasoquisme, la simbologia nazi o el menyspreu per la pàtria i els seus creients.

Taller Llunàtic ha deixat una llarga nòmina de ferits al seu pas. Considera, per una part, que l'amistat és un fet circumstancial i no un sentiment i, per l'altra, que les disidències o discrepàncies només es poden dirimir segons les seves regles. Aquesta actitud bel·ligerant i intransigent, ha imposat mecanismes de terror i això ha generat el silenci al seu entorn. Per por ningú no s'atreveix a xerrar-ne, de Taller Llunàtic, ni bé, ni malament. Ha elegit perseverar en la marginalitat, allunyar-se del sistema, ignorar els canvis que es produeixen, abocat a un camí sense retorn que s'alimenta d'una energia cada cop més reaccionària. Hi ha, en la seva actitud de denúncia constant, en alguns casos justificada, un paper moralitzant que fa pudor. Que la cultura catalana està malalta és un fet evident. Que, malgrat la seva precarietat, genera especuladors i depredadors disfressats, gent sense escrúpols, també. Però ficar tothom dins el mateix sac i processar-lo segons sigui la seva actitud envers la nostra només és un símptoma d'aquesta malaltia.

Tot lo dit anteriorment no lleva, encara que pugui semblar contradictori, que Taller Llunàtic hagi estat el moviment autòcton més vital, creatiu i trencador de les darreres dècades, no només dels Països Catalans, sinó possiblement d'Europa. Serà necessari, en un futur, analitzar-lo des d'una perspectiva global. Estic quasi segur que el temps i la capacitat fagocitadora del sistema acabarà engolint-lo i convertirà la seva recuperació en culte, amb retrospectives, antològiques i tota aquesta comèdia contra la qual el Taller Llunàtic ha lluitat.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.