cielo claro
  • Màx: 21.73°
  • Mín: 13.08°
21°

Bruixeria i bilingüisme

La societat mallorquina no és bilingüe, i la impressió d'ésser una torre de Babel, que fa actualment, s'ha d'atribuir a circumstàncies absolutament anormals. O per ventura és lògic rebre l'allau d'una població immigrant, de parla castellana, sense disposar dels mitjans d'informació i d'escolarització escaients per a possibilitar la seva integració a la cultura catalana? La resposta és no. Altra cosa és que, segons quins polítics, s'hagin apuntat a la teoria del bilingüisme amb el suport d'alguns intel·lectuals, d'aquells que estan disposats a dir que la Marededéu de Pina balla amb tal de recollir ferralla quan paren la mà. La història, per sabuda, fretura d'importància. Polítics més pendents de sumar vots que de defensar causes justes (i per ventura perdudes), n'hi ha a voler. I d'intel·lectuals disposats a fer el paper de la moneia que passa bacina, també. M'aprés a dir que si he parlat d'aquest tema, tan antic com la prostitució, és perquè m'hi ha duit una anècdota que fa referència a l'embruixament. Us la cont de seguida. A principi de segle, en els Hostalets, una al·lota, de comportament normal, començà a proferir crits i a donar mostres d'una excitació nerviosa extraordinària. Podia patir una crisi d'histerisme, evidentment. I el metge la tractava per això, fins que l'evolució de la simptomatologia li va donar a entendre que la cosa era més greu d'allò que, de bell antuvi, s'imaginava. L'al·lota feia discursos amb veu d'home, Déu n'hi do! I d'ella es podia esperar qualsevol cosa, descomptant aquesta. De manera que, entre els veïnats, va córrer la brama que era embruixada; i els pares, aconsellats pels uns i els altres, contractaren els serveis d'un curandero per veure si, amb els seus coneixements, arribava allà on no podia arribar la ciència. I curiosament va ésser així. El curandero, amb els seus rituals, va aconseguir que la malalta entràs en èxtasi. A continuació li va demanar què li passava, i aquesta li contà que el dia abans d'enfollir, una amiga li demanà uns quants cabells amb els quals va fermar un llimac. «On deixà el llimac?», li demanà el curandero. «A la cuneta, prop de la fàbrica on les dues treballam», va respondre la malalta. Així que ell se'n va anar cap allí de quatres. I no parà de trescar fins trobar l'animaló. Aleshores l'alliberà dels cabells nuats i, automàticament, la malalta recobrà la salut. I ara em direu, què té a veure aquesta història amb el començament de l'article? Us ho explic en un tres i no-res. Allò que va alarmar definitivament els pares, els familiars i els veïns, fins al punt de creure que l'al·lota era embruixada, no va ésser únicament que fes discursos i que els fes amb veu d'home; sinó que, a més a més, els fes en castellà. I això sí que ja era una prova d'anormalitat absoluta, perquè cap d'ells ni el sabia ni l'entenia, el castellà. Parlam de l'any nou "és a dir, de l'altre dia", i d'una barriada obrera, com ja era per aquells dies els Hostalets. Serveixi la història, tan fantàstica com vulgueu, per a la reflexió d'aquells que sostenen que la societat mallorquina és bilingüe d'ençà que el temps és temps.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.