Em pensava, fins i tot estava convençut, que els nacionalistes minoritzats teníem una especial sensibilitat per posar-nos en el lloc de l'altre, en la pell de l'altre. De l'altre nacionalista minoritzat vull dir. Encara podem recordar com es valorava des d'aquestes postures els extraordinaris resultats del BNG a les darreres autonòmiques gallegues, o amb quina curiositat hem seguit les darreres eleccions basques i com ens ha alegrat que el bloc nacionalista hagi resistit democràticament l'envestida dels partits espanyols. Sobre la sintonia dels nacionalistes mallorquins amb els nacionalistes catalans no cal estendre's massa, les aliances parlamentàries i les electorals entre CDC i PSM, la simpatia ideològica entre UDC i UM i la comunitat lingüística que formam ens han anat creant un marc d'expectatives que ara consider del tot exagerat.

La sensibilitat que jo suposava la devem tenir sols els minoritaris dels minoritzats perquè si no vegem el que ha estat la reunió del BNG, PNB i CiU d'aquest darrer cap de setmana a Santiago: presència dels seus partits en la composició del Constitucional, en la comissió de cooperació amb la UNESCO, canvi en les circumscripcions electorals de les europees, sense oblidar el més important ja avançat el setembre a Barcelona: nova lectura de la Constitució que permeti el reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat. Però d'ampliar-se el grup a altres nacionalistes minoritzats res de res. S'admeten adhesions, però els promotors són els que eren a Barcelona.

Amb tots els respectes: em sembla una decisió desafortunada que sols s'explica per afany de protagonisme perquè com més siguem en això de veure l'Estat plurinacionalment millor per a tots. S'ha romput aquell pacte tàcit que feia que qualsevol avanç nacionalista a qualsevol nació era un avanç del qual tots ens havíem de beneficiar. La irresponsabilitat en aquesta exclusió "exclusió d'EA, PI, PSM, UPV i UM" malgrat ser compartida entre els tres promotors, és més greu en el cas de CiU, aliat del PSM i UPV a les europees, aliança sostenguda en la reivindicació nacional, en els trets lingüístics i culturals comuns i en l'estratègia d'emparar-se així de la circumscripció única que beneficia els partits espanyols.

Si els de CiU no ho expliquen millor acabaré per creure que per a ells això del plurinacionalisme sols els interessa si poden deixar en l'estacada els altres nacionalistes catalans a vespres electorals. Com a estratègia de partit pot servir, però no fa cap favor ni un a la concepció plurinacional de l'Estat des del moment que deixen navarresos, valencians, mallorquins, menorquins i eivissencs fora del joc perquè aquí no val dir que ens han reservat un lloc preferent si aquest lloc és d'espectador. Em consta que els quadres convergents i el mateix president estan al corrent de quina és la història del nacionalisme a Mallorca, una història plena de referències al pensament català i plena d'amistats personals entre catalans i mallorquins. Una llàstima que el mallorquinisme no pesi en el nacionalisme català hegemònic com el catalanisme ha pesat en el nacionalisme mallorquí emergent. Aquest còmplice flux d'idees ja centenari mereix una lectura molt més àmplia sobre qui han de ser els promotors en la recerca dels canvis d'actituds envers el nostre fet nacional.