Joan Canals, rector i arxipreste de Sóller, deixà a la seva mort
una abundant correspondència, que ha anat a parar a l'Arxiu
Capitular de la Seu. Un bon grapat d'aquestes cartes són les que
l'autor del Cançoner Popular de Mallorca envià a l'esmentat
Canals entre els anys 1949 i 1966. Estan escrites a mà i en
mallorquí, excepte una que està en francès.
Ginard era un admirador de la vall de Sóller i un bon amic del
seu rector. Quan va allà a predicar, Canals "que coneix i sent com
pocs el paisatge" li fa de cicerone, donant-li a fruir els indrets
més bells de la ciutat i el seu entorn. Aquesta amistat experimentà
un fort increment en el mes d'agost de 1953, quan Ginard, Canals i
Jordi Pascual passaren uns dies junts a la possessió de ca
s'Amitger (Escorca), aleshores administrada per Joan Solivellas,
cunyat de l'arxipreste. El franciscà jamai oblidà aquelles
jornades. Davallà encantat de les atencions rebudes, no menys que
dels paratges de ca s'Amitger. De llavonses ençà, l'amistat amb la
família Canals quedà robustida i afermada. En són prova els versos
que dedicà al rector, a la seva mare, a la seva germana Francisca,
a les filles de Joan Solivellas i Joana Canals...
Fra Rafel cerca motius per poder visitar l'amic Joan, cosa que
no pot fer sense permís dels seus superiors. Per això s'ofereix una
i altra vegada per algun sermó, una quaresma, un tridu, una
novena... Sant Joan és sobretot un dia memorable en la seva agenda.
Ell va néixer a Sant Joan, és folkorista, i a la rectoria de Sóller
hi ha festa grossa. Es trobi a Mallorca o fora de l'Illa, sempre
arriben a Sóller, en prosa o en vers, els «Molts Anys» del poeta
franciscà. Però no solament té, present l'onomàstica, sinó que quan
disposa d'unes hores d'oci, agafa la ploma i escriu a l'arxipreste.
Li plau conversar de paraula o per escrit amb aquell clergue
d'exquisida sensibilitat, que sap expressar les seves idees amb
senzillesa, finor i claretat. Voldria tenir amb ell freqüent
correspondència de caient literari. Malauradament, Canals, molt
ocupat, es torba a contestar, cosa que lamenta de veres Fra Rafel:
«Vostè sempre va apressat i jo he d'afegir més feina a les seves
feines». Un altre dia li retreu la seva tardança: «Me té a règim
rigurós en qüestió de cartes, sempre per mi tan ben rebudes. Ho
comprenc, perquè vostè du una vida molt agitada».
Malgrat aquestes queixes, hi havia entre el frare lletrut i el
culte arxipreste intercanvi d'idees i plena confiança. Canals li
donava a llegir els seus escrits, la majoria dels quals, tot i que
foren altament valorats pel censor, romanen inèdits. I el franciscà
somet al «nihil obstat» de l'amic Joan les gloses que compon en
honor de la família Canals i a més li confia els projectes
literaris que tenia als talesos o embestats: uns «Goigs a la Mare
de Déu de l'Olivar», que li donen molta feina, unes «Cançons sobre
Sa Font d'es Pedregaret», una «Poesia» que parla de Sóller,
etc.
Una de les cartes tal volta més interessants, l'escriu Ginard el
29 de maig de 1955 en resposta a uns suggeriments que li féu
Canals, a propòsit d'una poesia. El fet és el següent: el franciscà
ha compost un poema dedicat a les dues nebodetes de l'arxipreste,
Marieta i Joaneta, filles dels amos de Ca s'Amitger, amb motiu de
la seva primera comunió. Penso publicar"lo a El Heraldo de Cristo,
però abans vol que passi per la censura literària del tio Joan.
Aquest li suggereix alguns canvis. No li agrada, per exemple,
l'expressió «lliris de garriga» aplicada a les nebodetes, ni tampoc
alguns mots que l'autor empra. Ginard defensa el poema tal com
està, i aprofita l'ocasió per exposar el seu «credo poètic»,
demostrant de passada els amples coneixements que posseeix de la
literatura llatina i mallorquina. Més que d'una polèmica es tracta
d'una discussió entre dos amics que tenen sobre la poesia criteris
diferents.
Fos allò que fos, pel pare Ginard era un plaer discutir amb
l'arxipreste, i així ho manifesta clarament: «Per mi són una festa
les disquisicions lexicals i literaris amb persones tan solvents
com vostè en art i en lèxic». Al final, el poema es publicà purgat
de les expressions i vocables que desagradaven a Canals. Així
almenys el trobam en el llibre Obra poètica de Rafel Ginard, a cura
de Pere Rosselló Bover (1995).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.