El pare Rafel Ginard i l'arxipreste de Sóller

Ginard era un admirador de la vall de Sóller i un bon amic del seu rector. Quan va allà a predicar, Canals "que coneix i sent com pocs el paisatge" li fa de cicerone, donant-li a fruir els indrets més bells de la ciutat i el seu entorn. Aquesta amistat experimentà un fort increment en el mes d'agost de 1953, quan Ginard, Canals i Jordi Pascual passaren uns dies junts a la possessió de ca s'Amitger (Escorca), aleshores administrada per Joan Solivellas, cunyat de l'arxipreste. El franciscà jamai oblidà aquelles jornades. Davallà encantat de les atencions rebudes, no menys que dels paratges de ca s'Amitger. De llavonses ençà, l'amistat amb la família Canals quedà robustida i afermada. En són prova els versos que dedicà al rector, a la seva mare, a la seva germana Francisca, a les filles de Joan Solivellas i Joana Canals...

Fra Rafel cerca motius per poder visitar l'amic Joan, cosa que no pot fer sense permís dels seus superiors. Per això s'ofereix una i altra vegada per algun sermó, una quaresma, un tridu, una novena... Sant Joan és sobretot un dia memorable en la seva agenda. Ell va néixer a Sant Joan, és folkorista, i a la rectoria de Sóller hi ha festa grossa. Es trobi a Mallorca o fora de l'Illa, sempre arriben a Sóller, en prosa o en vers, els «Molts Anys» del poeta franciscà. Però no solament té, present l'onomàstica, sinó que quan disposa d'unes hores d'oci, agafa la ploma i escriu a l'arxipreste. Li plau conversar de paraula o per escrit amb aquell clergue d'exquisida sensibilitat, que sap expressar les seves idees amb senzillesa, finor i claretat. Voldria tenir amb ell freqüent correspondència de caient literari. Malauradament, Canals, molt ocupat, es torba a contestar, cosa que lamenta de veres Fra Rafel: «Vostè sempre va apressat i jo he d'afegir més feina a les seves feines». Un altre dia li retreu la seva tardança: «Me té a règim rigurós en qüestió de cartes, sempre per mi tan ben rebudes. Ho comprenc, perquè vostè du una vida molt agitada».

Malgrat aquestes queixes, hi havia entre el frare lletrut i el culte arxipreste intercanvi d'idees i plena confiança. Canals li donava a llegir els seus escrits, la majoria dels quals, tot i que foren altament valorats pel censor, romanen inèdits. I el franciscà somet al «nihil obstat» de l'amic Joan les gloses que compon en honor de la família Canals i a més li confia els projectes literaris que tenia als talesos o embestats: uns «Goigs a la Mare de Déu de l'Olivar», que li donen molta feina, unes «Cançons sobre Sa Font d'es Pedregaret», una «Poesia» que parla de Sóller, etc.

Una de les cartes tal volta més interessants, l'escriu Ginard el 29 de maig de 1955 en resposta a uns suggeriments que li féu Canals, a propòsit d'una poesia. El fet és el següent: el franciscà ha compost un poema dedicat a les dues nebodetes de l'arxipreste, Marieta i Joaneta, filles dels amos de Ca s'Amitger, amb motiu de la seva primera comunió. Penso publicar"lo a El Heraldo de Cristo, però abans vol que passi per la censura literària del tio Joan. Aquest li suggereix alguns canvis. No li agrada, per exemple, l'expressió «lliris de garriga» aplicada a les nebodetes, ni tampoc alguns mots que l'autor empra. Ginard defensa el poema tal com està, i aprofita l'ocasió per exposar el seu «credo poètic», demostrant de passada els amples coneixements que posseeix de la literatura llatina i mallorquina. Més que d'una polèmica es tracta d'una discussió entre dos amics que tenen sobre la poesia criteris diferents.

Fos allò que fos, pel pare Ginard era un plaer discutir amb l'arxipreste, i així ho manifesta clarament: «Per mi són una festa les disquisicions lexicals i literaris amb persones tan solvents com vostè en art i en lèxic». Al final, el poema es publicà purgat de les expressions i vocables que desagradaven a Canals. Així almenys el trobam en el llibre Obra poètica de Rafel Ginard, a cura de Pere Rosselló Bover (1995).