nubes dispersas
  • Màx: 18.8°
  • Mín: 13.93°
18°

Maria Carbonero a la Virreina

Vaig poder assistir, la setmana passada, a la inauguració d'una exposició de na Maria Carbonero al palau de la Virreina, al cor de les Rambles de Barcelona. Els papers i els llenços que mostra la pintora mallorquina giren, o segueixen girant, entorn d'una vivència que ha estat decisiva en la seva vida, la vivència d'Àfrica: però sense gens ni mica d'exotisme, sense resseguir el rastre de pintors o il·lustradors que anaren al continent negre i n'espoliaren el pintoresquisme. Allò que Maria Carbonero ha trobat a Àfrica és l'experiència de l'«altritud» i, subsidiàriament, l'aixamplement de les fronteres d'una humanitat directament interrogada. Voldria subratllar aquí, sobretot, tres qüestions entorn d'aquesta gran exposició de maduresa artística: en primer lloc, el rol progressiu "encara que amb cautela" que juga el paisatge en l'obra de la pintora. Si el paisatge tenia la funció de situar les figures en un espai mític, ara aquest espai, sense ser contemplat des d'una òptica naturalista, s'acosta més a la quotidianitat d'aquelles figures. Aquest és un tret que els seguidors de la pintora sabran apreciar, sabran valorar, no tan sols pels resultats que comença a donar, sinó pel que permet esperar d'ara en endavant. D'altra banda, les figures africanes de Maria Carbonero, neixien fins ara, com els paisatges, d'una visió més mitificadora "en el sentit en què eren portadores d'una inexhaurible capacitat simbòlica", mentre que aquestes mateixes figures ara s'acosten més a nosaltres, se'ns planten al davant amb una mirada que costa de resistir "però que és plena de suggeriments. Diria que aquestes figures es van humanitzant, fins i tot que de vegades es comuniquen amb nosaltres en una atmosfera més intimista i ens proposen un diàleg com a més personal, si és que m'és permès de dir-ho així. I un altre detall: la pintora ha arribat a assolir un domini de la matèria que fa senzilles les coses més complicades: sembla com si la pintura s'aspergís damunt de la tela "del paper" d'aquesta manera perquè no hi hagués altra manera natural d'aspergir-s'hi. Això converteix cada obra en un espectacle fulgurant, que adesiara ve arrodonit per un ús magistral de l'elipsi o per un coqueteig amb l'abstracció, com qui fa l'ullet als seus orígens. I això és el que un servidor ha trobat de nou en aquesta exposició, que no dóna cap gust als que creuen que la pintora sempre fa el mateix.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.