Els mallorquinistes tenim la tendència a identificar cultura amb
llengua d'una forma quasi exclusiva. Pens que sovint ens equivocam
amb aquest plantejament, ja que la cultura mallorquina és molt més
àmplia que el fet de comptar amb llengua pròpia. Hi ha altres trets
tant o més importants que la llengua i que en aquests moments,
veuen també perillar la seva supervivència.
Posem el cas dels balls mallorquins, que en lloc de ser una
festa compartida per tothom s'ha convertit en una exhibició
folclòrica per part de professionals, amb la participació
esporàdica en alguns esdeveniments de balladors afeccionats, en el
que rep el nom de ballades populars. Mentre, moltíssims de
mallorquins i mallorquines van a classe de sevillanes.
Des del meu punt de vista, un dels nostres trets culturals més
interessants és la nostra cuina. Una cuina amb profundes arrels
mediterrànies, però amb uns tocs específics rics i variats que la
fan única. Tal vegada la cuina mallorquina no estigui tan
maltractada com la llengua, però tampoc compta amb un grau de
fidelitat gaire elevat, especialment entre els mallorquins i
mallorquines més joves, ni tampoc té el prestigi que tenen la cuina
basca o la catalana, possiblement perquè nosaltres mateixos no hem
fet res perquè l'assolesqui.
La vida de les persones d'aquestes darreres dècades del segle
XX, si s'ha de caracteritzar per un sol adjectiu, aquest hauria de
ser ràpid. Tot ho feim aviat. Ens aixecam depressa, ens anam
a fer feina aviat, dinam ràpidament, tornam a partir a tota
velocitat... Sovint no tenim temps per posar-nos dins la cuina i
elaborar un d'aquells plats que feien les nostres padrines i que
duien unes quantes hores de preparació. Malgrat que la gastronomia
mallorquina ofereix una variada gamma de receptes que es poden
realitzar sense perdre-hi gaire temps, ens hem decantat cap a plats
aliens, la majoria de vegades de valor nutritiu i gastronòmic molt
inferior. Les hamburgueses i les pizzes han passat davant les sopes
i escaldums.
El fet de ser una terra que se viu bàsicament del turisme ens
hagués pogut donar una opció per promocionar els nostres products i
la nostra forma de cuinar-los. Els menjadors dels hotels podrien
oferir albergínies farcides, frit, gató,... Però, llevat d'alguns
casos dignes d'alabar, els empresaris turístics s'han estimat més
donar als seus hotels el mateix que ja mengen a casa seva. Supòs
que intenten de fer-los sentir més còmodes. Però pens que molts
d'ells agrairïen poder aprofitar la seva estada a Mallorca per
conèixer la nostra menjua.
Tanmateix resulta curiós que mentre aquí es dóna aquest fenomen,
els llibres de cuina mallorquina triomfin a Alemanya, on s'està
desenvolupant una autèntica passió per la gastronomia illenca.
Davant aquests fets, no queda més remei que, sense tancar-nos al
que ve de fora, comencem a reivindicar també la nostra manera de
menjar com a part integrant de la nostra cultura. L'existència
d'una mostra de cuina mallorquina a Palma en caràcter anual és
necessària, però no suficient. Per això resulten importants
iniciatives com la Setmana de Cuina Mallorquina de Campos que
començà dilluns i que engunay ja arriba a la seva vuitena edició.
La presència de professionals prestigiosos com Antoni Pinya i
Gabriel Sitjar i el pregó de Tomàs Graves sobre La cultura del
pa amb oli, en fan un esdeveniment cultural a tenir en
compte.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.