Els mallorquinistes tenim la tendència a identificar cultura amb llengua d'una forma quasi exclusiva. Pens que sovint ens equivocam amb aquest plantejament, ja que la cultura mallorquina és molt més àmplia que el fet de comptar amb llengua pròpia. Hi ha altres trets tant o més importants que la llengua i que en aquests moments, veuen també perillar la seva supervivència.
Posem el cas dels balls mallorquins, que en lloc de ser una festa compartida per tothom s'ha convertit en una exhibició folclòrica per part de professionals, amb la participació esporàdica en alguns esdeveniments de balladors afeccionats, en el que rep el nom de ballades populars. Mentre, moltíssims de mallorquins i mallorquines van a classe de sevillanes.
Des del meu punt de vista, un dels nostres trets culturals més interessants és la nostra cuina. Una cuina amb profundes arrels mediterrànies, però amb uns tocs específics rics i variats que la fan única. Tal vegada la cuina mallorquina no estigui tan maltractada com la llengua, però tampoc compta amb un grau de fidelitat gaire elevat, especialment entre els mallorquins i mallorquines més joves, ni tampoc té el prestigi que tenen la cuina basca o la catalana, possiblement perquè nosaltres mateixos no hem fet res perquè l'assolesqui.
La vida de les persones d'aquestes darreres dècades del segle XX, si s'ha de caracteritzar per un sol adjectiu, aquest hauria de ser ràpid. Tot ho feim aviat. Ens aixecam depressa, ens anam a fer feina aviat, dinam ràpidament, tornam a partir a tota velocitat... Sovint no tenim temps per posar-nos dins la cuina i elaborar un d'aquells plats que feien les nostres padrines i que duien unes quantes hores de preparació. Malgrat que la gastronomia mallorquina ofereix una variada gamma de receptes que es poden realitzar sense perdre-hi gaire temps, ens hem decantat cap a plats aliens, la majoria de vegades de valor nutritiu i gastronòmic molt inferior. Les hamburgueses i les pizzes han passat davant les sopes i escaldums.
El fet de ser una terra que se viu bàsicament del turisme ens hagués pogut donar una opció per promocionar els nostres products i la nostra forma de cuinar-los. Els menjadors dels hotels podrien oferir albergínies farcides, frit, gató,... Però, llevat d'alguns casos dignes d'alabar, els empresaris turístics s'han estimat més donar als seus hotels el mateix que ja mengen a casa seva. Supòs que intenten de fer-los sentir més còmodes. Però pens que molts d'ells agrairïen poder aprofitar la seva estada a Mallorca per conèixer la nostra menjua.
Tanmateix resulta curiós que mentre aquí es dóna aquest fenomen, els llibres de cuina mallorquina triomfin a Alemanya, on s'està desenvolupant una autèntica passió per la gastronomia illenca.
Davant aquests fets, no queda més remei que, sense tancar-nos al que ve de fora, comencem a reivindicar també la nostra manera de menjar com a part integrant de la nostra cultura. L'existència d'una mostra de cuina mallorquina a Palma en caràcter anual és necessària, però no suficient. Per això resulten importants iniciatives com la Setmana de Cuina Mallorquina de Campos que començà dilluns i que engunay ja arriba a la seva vuitena edició. La presència de professionals prestigiosos com Antoni Pinya i Gabriel Sitjar i el pregó de Tomàs Graves sobre La cultura del pa amb oli, en fan un esdeveniment cultural a tenir en compte.
