Sempre he sospitat que Matas confon les Illes Balears amb estats idíl·lics com Mònaco o San Marino. I després del seu discurs al debat sobre la comunitat n'he tingut la confirmació. El president va dir que se sentirà un fracassat mentre, entre nosaltres, hi hagi pobres i aturats. De cop i volta vaig entendre un caramull de coses que, fins aleshores, m'eren de comprensió difícil. Com és possible, em demanava, que un jove que atresora tant de poder faci més ullons que un vidu de fa poc? No m'explicava, d'altra banda, la blancor intensa del cutis, més pròpia dels hereus de la Casa d'Àustria que d'un reconegut jugador de padle, si venia (és un dir) de presidir la processó de la Beateta i havia arreplegat més d'un confit. En una circumstància com la que esment, tocava sentir-se alegre com un cascavell. Idò no, se'l veia alís i distant. De cop i volta, insistesc, he comprès que el president té motius força raonables per a sentir-se infeliç. Actualment, a les Illes Balears, hi ha vint-i-sis mil pobres, reconeguts de manera oficial. Vet ací, enumerades, vint-i-sis mil raons per acumular infelicitat. A més a més, a finals de setembre el nombre d'aturats superava els desset mil, motiu més que suficient per abocar Matas a una depressió més fonda que el Salt de la Bella Dona. El mal no seria gaire preocupant si pogués guarir-se amb aspirines. Però passa que els símptomes són greus i amb tendència a empitjorar. L'octubre, bona part dels hotelers posen el personal, contractat per temporada, al carrer. Ells, els hotelers, no guanyen a bastament com per a fer-los fixos. Altra cosa seria si els nostres cambrers, cuiners i gent de neteja, es conformassin, fora de temporada, amb un plat calent, com fan els seus compares de Cuba i Santo Domingo. Però no és així, és clar. A Mallorca hi ha sindicats que embullen la troca de les relacions laborals, i ningú ja no accepta ésser pobre amb dignitat i cor humil. Així que Matas fracassarà en els seus esforços per governar en el país de la felicitat; i, per afegitó, arrossegarà una depressió de cavall. Potser, donada la classificació privilegiada de les Illes Balears entre les primeres potències econòmiques d'Europa "Matas dixit després d'assistir a la fira de no sé què a Alemanya, consultau hemeroteques", convindria que el govern contractàs els serveis d'Amartya Sen, no endebades ha guanyat el Nobel d'Economia, pels seus estudis sobre la misèria a l'Índia. És ben cert que el seu diagnòstic dels nuclis de pobresa que suportam, ens costaria un ull de la cara; però res no és massa car si el president aconsegueix superar la depressió. Ho dic, perquè cal que ens preocupem una mica per ell, ja que ell es preocupa dia i nit per nosaltres. El president se sap fracassat. Ja no somriu, ni guanya cap partida de padle al conseller Ramis, encara que aquest faci veure que no arriba a la pilota. I, malgrat tot, els símptomes apunten que la degradació del seu estat d'ànim encara no ha tocat fons. Sobretot, si als pobres de butxaca hi afegim els pobres d'esperit, la cosa es complica força. Les xifres de la misèria es disparen. A posta hem de veure què feim amb el president. Si s'eternitza aquest món de pobres i rics, el Judici Final el sorprendrà sense haver assolit la seva lloable aspiració d'eradicar la fam. I amb els morros per terra. Tan cert és això que, en sentir el Sant Pare pronunciar el seu nom, perdrà el tren del Cel. Pobre amic! Ni arrossegant els peus no tindrà esma d'acostar-s'hi.