Quan al final dels anys setanta es produí aquella deserció massiva en la militància política, alguns ens demanàvem: És què, a la fi, s'ha guanyat la guerra? Teníem a l'abast una gran ocasió que permetia començar l'estructuració d'aquest país, un país amb moltes necessitats d'inversió, políticament parlant, i la gent que, poc abans, s'havia proposat implicar-se a fons en aquella empresa, ara se n'anava a ca seva. Ens podíem permetre una deserció d'aquest ordre amb l'excusa, massa ingènua, del desencís? O simplement estàvem experimentant aquí l'absentisme polític de la societat civil que, malauradament, s'experimentava a tot l'Occident, com si efectivament la lluita per la justa homologació de tots els pobles i dels individus ja s'hagués acabat amb una victòria tranquil·litzadora?
Però també, podria ser que, fins llavors, haguéssim viscut en un món de fresses, on els problemes s'anaven guardant en un congelador immens, per tal d'ignorar-los i no haver-los d'encarar? Per a molts aquesta actitud alienada ens anava bé i ens resultava còmoda, per altres de nosaltres el sortir d'aquesta situació onírica ha estat un mal despertar i per això la desesperança i la desil·lusió s'han empassolat, d'un glop, tots aquells bells projectes, que uns pocs ciutadans, massa pocs, havíem anat congriant.
Així les coses, a principis dels anys vuitanta alguns decidírem continuar en el camí de la utopia o de la vera esperança i començàrem a emprendre el camí més realista de la recerca i difusió de la pròpia identitat personal i nacional, perquè, segons la nostra manera d'entendre els problemes del nostre entorn més immediat, són materials de primera necessitat per tal de poder bastir una estructura de moral cívica que faci possible una resposta participativa, responsable i digna de tots nosaltres, davant aquest intent d'anul·lació de les persones que, com més va, més ens pressiona. Ens havíem fet a la idea que si no aconseguíem aquesta dignitat, mai seríem res de res.
En aquest sentit l'any 1983, començà a treballar el «Grup Blanquerna». Calia ser molt realista i per això ens proposàrem «un dia a dia» on s'hi pogués dur a bon termini una tasca concreta, dins un projecte que, tammateix, no acabaria mai i, al qual no volíem renunciar de cap de les maneres. Ens caldria aprendre a viure amb nivells alts de coratge i confiança, perquè el gran somni d'aquells companys somniadors s'havia mal esvaït i ara calia de trobar nova gent sorgida de l'arrel més sana del nostre poble, gent no tocada per tot allò passat que havia cremat la il·lusió i enterrat sota set pams de terra, l'esperança. Tanmateix, nosaltres seguiríem proposant la utopia, tot i fugint, escaldats, de tota casta de sectarismes polítics, perquè el que interessava, sobre totes les coses, era estimular en els joves nouvinguts el compromís amb la seva pròpia terra i, la voluntat d'implicar-se en els conflictes de tota casta que sorgeixen onsevulla s'esdevengui la vida humana en societat.
Enguany és el moment d'entrar en un debat sobre un fenomen universal molt preocupant: la globalització, amb els seus caires positius i perillosament negatius. Avui els vertaders amos del món, els qui han acumulat un immens poder econòmic, dominen un mercat sense fronteres, aquell anhel i esperança de tanta gent, que els permet sostreure's a les polítiques estatals keynesianes, fins fa poc, permetien imposar una certa pau i harmonia. Ara «la cosa» és tan immensa que els ha fuit de les mans, i per això és que el liberalisme imposa la seva llei en aquest gran mercat universal on cap força moderadora, de moment, pot fer-hi sentir el seu poder. Actualment es viu una incertesa econòmica angoixant fruit del fet que en les altes esferes del domini econòmic, hi hagin sorgit disfuncions que han creat inquietud entre aquests protagonistes, massa directes, del nostre malestar.
Aquest gran trasbals de l'economia mundial serà un dels principals temes d'actualitat que persones expertes de primera línia, volem fer arribar als lectors de Diari de Balears. Els articles aniran signats, però sota l'anagrama del Grup Blanquerna.
