La cimera de Madrid

La trobada d'ahir a Madrid d'una dotzena de partits nacionalistes arribats de set comunitats per escoltar de primera mà les explicacions d'Arzalluz sobre el procés de pau a Euskadi va molt més enllà d'una simple qüestió de voluntat d'entesa. La nerviada que aquesta trobada ha causat dins el PP i dins el PSOE demostra el seu temor a la força que està prenent una nova concepció de l'Estat que avança cap a la reforma de la Constitució. I és lògic que els estatalistes estiguin preocupats. Aquesta dotzena de formacions, independentment del suport en vots que puguin tenir, tenen un àmbit d'actuació directa sobre vint-i-quatre milions d'habitants de l'Estat, a part de representar les comunitats més dinàmiques i emprenedores. Si a això afegim que un front comú fa impossible del tot que PP o PSOE puguin somiar majories absolutes, veim com un nou disseny de l'Estat, basat en el respecte dels pobles, de les seves llengües i les seves cultures, s'està imposant a marxes forçades. De sobte, el jacobinisme s'ha adonat que els seus models són desfasats davant el procés de canvi que viu la vella pell de brau. Per això se senten ferits. Perquè el final de la violència també ha deixat en faldetes el centralisme, que ja no sap on amagar les seves insuficiències i complexos.