Fa l'efecte que els nacionalistes s'han posat d'acord a parlar d'una nova Transició. El primer que ho va fer va ser José María Aznar quan encara no era president del Govern espanyol. Fins i tot escriví un llibre que es deia, més o menys, La segunda Transición. El seu argument central era que per consolidar la democràcia espanyola havien de deixar de governar els socialistes i fer-ho els conservadors. Parlava d'una Transició purament tàctica o electoral; en definitiva, no parlava d'una Transició que transformàs estructures de l'Estat, sinó de la lògica alternança política que tenen els sistemes democràtics. Ara fa uns dies, Beiras, Arzalluz i Pujol "en aquest ordre han parlat també d'una segona Transició però amb una càrrega transformadora que ha escarrufat més d'un perquè, de seguir-se el seu plantejament, ens hauríem de tornar a mirar la Constitució del 78. Mentre ells parlen ja de la segona, nosaltres, a les Illes Balears, encara tenim per fer la primera perquè la dels finals dels 70 ens aportà poca cosa. Ja sé que es tracta d'una afirmació exagerada i que ara vull fer servir com a recurs per a l'anàlisi. Per tant, m'explicaré.
Allò que també hem sentit anomenar els anys de la preautonomia o del Consell General Interinsular va ser un temps de partícules gramaticals que no han arribat mai a cedir el pas al terme semàntic al qual acompanyen. Si això és així és perquè aquí les iniciatives polítiques sempre han vengut d'allà mateix. No oblidem que va ser la dreta sociològica i empresarial la que dugué Gabriel Cañellas al Consolat de Mar el 1983 en una operació de saló i això que tothom sospitava ho confirmà Jeroni Albertí el 1995 a un col·laborador d'aquest diari. Era la mateixa dreta dels anys 20 amb els seus interessos posats al dia.
I no sols és que la iniciativa hagi estat i estigui en els mateixos, sinó que, a més, al llarg de tots aquests anys els que no estàvem identificats amb aquella continuïtat hem estat exclosos de la participació en la gestió d'aquesta terra fent servir arguments com que els nostres projectes no mereixen la pena de ser tenguts en compte perquè no tenen l'absoluta confiança de l'electorat.
En els termes que ara he plantejat no és estrany dir que encara hem de fer la Transició, si per Transició entenem també aspiracions i moviments d'ampli suport social. A vegades s'ha volgut oblidar "pel conjunt de l'Estat; el nostre és un cas a part" el paper protagonista que les multitudinàries manifestacions tengueren en aquell procés. Fou la gentada al carrer la que forçà els canvis democràtics; d'això n'estic convençut jo i qualsevol que tengui un mínim de memòria històrica.
No és el primer cop que utilitz la Transició com a recurs per analitzar la realitat. Ja en vaig parlar en una de les meves primeres col·laboracions quan aquest diari sortí al carrer ara fa ja dos anys i mig. Ho vaig fer perquè veia, o intuïa millor dit, uns canvis a l'horitzó que el temps ha mostrat com complexos i difícils. Uns canvis també molt llargs que podrien acabar "si és que començaren el 1995 com deia aleshores" el 2003. A aquesta Transició hi contribueix, o potser la posa en marxa, la maduresa del cos electoral i la que suposam als líders polítics. No és, de cap de les maneres, un assumpte de la dotzena de persones que elaboraren l'Estatut del 83, sinó la conjunció d'uns factors "agressions territorials i culturals que pertorben una mica la quieta mallorquinitat.
Si els canvis es van consolidant és perquè juguen a favor de la majoria; i això és el que ara per ara encara no està clar: el missatge persuasiu i convincent des de la política que ens mostri que les decisions a favor del territori i les que hauran de venir a favor de la llengua es fan en bé de tothom.
