Talment com hi ha una matèria de bretanya hi ha una matèria de Mallorca. Matèria que es veu ara enriquida amb l'obra "amb les substancials contribucions" d'Hilari de Cara i de Gabriel Florit. Reconèixer aquests fets és més o manco el mateix que constatar com les formes canvien mentre les matèries, més feixugues o més gràvides, queden. Especialment si del cantó de les formes decantam les actituds dels contribuents. Perquè a hores d'ara no hi ha qui, amb un mínim de consistència, pugui adoptar positures «clàssiques», noucentistes o neonoucentistes.
Amb la recent publicació de Poemes (1985-1991) per Sa Nostra, que inclou la reedició tant de L'espai del senglar com de Quaderns d'es Llombards, i la encara més recent de Bolero, per part dels Quaderns Crema metropolitans, sembla moment adequat per a treure's el barret i saludar com cal Hilari de Cara, poeta goliardesc o goliardic, actualment professor de literatura a Nova York i sobretot home afortunat per comptar amb el background del llegat anglosaxó, la contribució del qual poeta goliardesc podria definir-se, en una primera aproximació, en funció de la referència a l'obra de Gabriel Ferrater i a la de Miquel Bauçà.
Malgrat ho hagi de fer massa sobre la marxa, de L'espai del senglar cal recomanar els textos de «És més cert el cruel que el sublim» i «Corrents errívols del llim i de l'arena». També el poema final, segurament el seu exercici més reeixit dins la manera surrealista. Dels Quaderns d'es Llombards cal destacar «Mon pare», «La gola de Furlo», «Montdragó» (sic) i, tal vegada sobretot, «Xile»; també els poemes I i IV de l'apartat «Grècia», testimoni eficaç d'una navegació seva per aquelles aigües. Del darrer esmentat, mereix recordar l'epifania de les illes en la distància en els quatre versos finals: «Tot és present ara que sorgeixen / muntanyes de la mar, / perfils estirats de sargantanes, / de la mar».
De Bolero cal recomanar vivament la lectura d'un poema amb tanta retranca i intel·ligència (vull dir: elegància) com «Independència». O com el que comença «A l'estiu t'estim perquè t'estim», «Yvonne torna a Quanhnahuac» i «Alumnes». O com també la contundència d'«Una altra bella història (variacions sobre motius d'en Miquel Bauçà)», «Escac i mat», «Porcella amb salsa de magranes», «Moixos» i «Cañellas». Realment, tot un rècord. I a favor de la matèria de Mallorca.
Com ha apuntat Jaume Pomar, l'obra de Gabriel Florit mereix un especial respecte per l'autodidactisme del seu autor, que ara sens dubte ha aconseguit atènyer la seva fita més alta "fins ara" amb Cal calma, publicat a Ciutat dins la col·lecció La Sínia del Tall, amb uns dibuixos molt bons i molt ben reproduïts de Nils Burwitz. El poema inicial, del qual pren el títol el llibre, és possiblement el més rodó i madur que ens ha ofert fins ara. «Tot el corc del pedreny romandrà sols simbòlic aquell dia / que la calma et permeti altre pic emprar la veu per fer tala». També fan la seva feina, magnífics, «Boira», «Llebeig», «Ninet magrel·lo», «Tendreu un denou» o «A n'Avel·lí Artís Gener, Tisner. Barcelona 19-11-97».
Se suposa que als mallorquins ens hauria d'interessar la matèria de Mallorca, però, com l'amic Florit sap massa bé, la cosa més aviat resulta incerta.
