Talment com hi ha una matèria de bretanya hi ha una matèria de
Mallorca. Matèria que es veu ara enriquida amb l'obra "amb les
substancials contribucions" d'Hilari de Cara i de Gabriel Florit.
Reconèixer aquests fets és més o manco el mateix que constatar com
les formes canvien mentre les matèries, més feixugues o més
gràvides, queden. Especialment si del cantó de les formes decantam
les actituds dels contribuents. Perquè a hores d'ara no hi ha qui,
amb un mínim de consistència, pugui adoptar positures «clàssiques»,
noucentistes o neonoucentistes.
Amb la recent publicació de Poemes (1985-1991) per Sa
Nostra, que inclou la reedició tant de L'espai del senglar
com de Quaderns d'es Llombards, i la encara més recent de
Bolero, per part dels Quaderns Crema metropolitans, sembla
moment adequat per a treure's el barret i saludar com cal Hilari de
Cara, poeta goliardesc o goliardic, actualment professor de
literatura a Nova York i sobretot home afortunat per comptar amb el
background del llegat anglosaxó, la contribució del qual
poeta goliardesc podria definir-se, en una primera aproximació, en
funció de la referència a l'obra de Gabriel Ferrater i a la de
Miquel Bauçà.
Malgrat ho hagi de fer massa sobre la marxa, de L'espai del
senglar cal recomanar els textos de «És més cert el cruel que
el sublim» i «Corrents errívols del llim i de l'arena». També el
poema final, segurament el seu exercici més reeixit dins la manera
surrealista. Dels Quaderns d'es Llombards cal destacar «Mon
pare», «La gola de Furlo», «Montdragó» (sic) i, tal vegada
sobretot, «Xile»; també els poemes I i IV de l'apartat «Grècia»,
testimoni eficaç d'una navegació seva per aquelles aigües. Del
darrer esmentat, mereix recordar l'epifania de les illes en la
distància en els quatre versos finals: «Tot és present ara que
sorgeixen / muntanyes de la mar, / perfils estirats de sargantanes,
/ de la mar».
De Bolero cal recomanar vivament la lectura d'un poema
amb tanta retranca i intel·ligència (vull dir: elegància) com
«Independència». O com el que comença «A l'estiu t'estim perquè
t'estim», «Yvonne torna a Quanhnahuac» i «Alumnes». O com també la
contundència d'«Una altra bella història (variacions sobre motius
d'en Miquel Bauçà)», «Escac i mat», «Porcella amb salsa de
magranes», «Moixos» i «Cañellas». Realment, tot un rècord. I a
favor de la matèria de Mallorca.
Com ha apuntat Jaume Pomar, l'obra de Gabriel Florit mereix un
especial respecte per l'autodidactisme del seu autor, que ara sens
dubte ha aconseguit atènyer la seva fita més alta "fins ara" amb
Cal calma, publicat a Ciutat dins la col·lecció La Sínia del
Tall, amb uns dibuixos molt bons i molt ben reproduïts de Nils
Burwitz. El poema inicial, del qual pren el títol el llibre, és
possiblement el més rodó i madur que ens ha ofert fins ara. «Tot el
corc del pedreny romandrà sols simbòlic aquell dia / que la calma
et permeti altre pic emprar la veu per fer tala». També fan la seva
feina, magnífics, «Boira», «Llebeig», «Ninet magrel·lo», «Tendreu
un denou» o «A n'Avel·lí Artís Gener, Tisner. Barcelona
19-11-97».
Se suposa que als mallorquins ens hauria d'interessar la matèria
de Mallorca, però, com l'amic Florit sap massa bé, la cosa més
aviat resulta incerta.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.