La recent votació al Parlament de Madrid de la proposta socialista d'ampliació dels supòsits en què l'avortament no provoca la comissió d'un delicte ha motivat alguns comentaris interessants al voltant de la llibertat de vot en consciència que els partits de les nacions sense estat varen donar als seus diputats. La qüestió no és gens nova, i es troba íntimament relacionada amb el sistema electoral vigent. Efectivament, la disciplina de vot dins els diferents grups parlamentaris resulta ser un dels principis cabdals, passant per damunt de les opinions o conviccions dels seus membres, és a dir, la decisió del partit polític és superior a la del diputat electe democràticament, per això alguna diputada del PP pot mostrar el seu desacord ideològic particular amb la postura del seu grup i tanmateix, votar en el sentit imposat pel partit, o per això algun diputat socialista no va al Congrés per no haver d'emetre un vot que res s'adiu amb el seu pensament. També és cert que algun diputat convergent ha experimentat un canvi d'orientació en tan poc temps que no deixa de cridar l'atenció la facilitat en què un pot variar de consciència. Sigui com sigui, i més enllà del resultat concret d'un vot de diferència, la qüestió a plantejar és: si els representants del poble no són mandataris d'uns electors que han confiat en ells per expressar posicionaments polítics? Si tanmateix, tots fan el que diu el cap del grup parlamentari per què hi ha d'haver 350 diputats i no un representant per partit amb un vot equivalent als sufragis obtinguts? No seria això un estalvi per les deficitàries arques públiques? Tota la gent que vota el PP està a favor que les dones que prenen la traumàtica determinació d'avortar hagin d'anar a la presó? Se correspon la decisió dels grups parlamentaris a la decisió presa per la militància del mateix partit després del seu debat en profunditat, o més aviat, se correspon a la decisió de la cúpula dirigent? La divisió dels escons geogràficament no pretén poder dur al Parlament les diferents sensibilitats territorials? No és cert que només s'aconsegueix el trasllat d'aquesta sensibilitat si es compta amb partits nacionalistes del respectiu territori? Tres són les reflexions bàsiques que aquests interrogants em provoquen. Primer de tot, és l'escassíssima utilització a l'estat espanyol dels sistemes de democràcia directa, els referèndums; el quart supòsit de l'avortament no podria ser objecte d'una consulta popular, en lloc d'assistir a espectacles lamentables i declaracions polítiques impresentables. Per què la classe política que es queixa de falta de participació, no té prou coratge per confiar la pressa de decisions als ciutadans? En segon lloc, no és més desitjable bastir un sistema que possibiliti un contacte més directe entre els representats i el representant, no és una crida a la irresponsbilitat tenir uns diputats que no saben ni de prop ni de lluny què és el que pensa la gent que ell en teoria està representant; i, un diputat no hauria de ser sobretot un transmissor dels parers del col·lectiu que l'ha elegit? En tercer lloc, si el nostre sistema no es caracteriza per la proximitat dels electors amb l'elegit, sinó en uns partits polítics protagonistes de la vida pública, aquests partits no haurien de tenir els mecanismes adients per correspondre a les expectatives que han de complir? Com podem aconseguir engrescar la gent a participar en els afers públics via militància si tots sabem que no hi ha res més antidemocràtic que un partit? Sap greu constatar-ho però, la majoria dels polítics en aquest sentit demostren la seva condició, excés de protagonisme perquè es mostren incapaços de deixar la decisió en el poble mitjançant referèndum, i excés de messianisme perquè no aposten per un debat intern i una decisió presa per les bases que són qui autènticament han de crear les posicions polítiques. Tanmateix, creure que cal caminar cap a una molt més notable implicació de la ciutadania també és una idea política i com a tal l'hem d'anar a defensar en els instruments fonamentals per a la participació política que tornen a ser els criticables partits polítics. Criticar el diari o el bar és molt fàcil, entrar dins la lluita requereix creure de debò que totes les persones han de poder participar en la tria de les regles de joc que a tots ens afecten.