Està estadísticament comprovat que les estadístiques menteixen. Aquesta és una d'aquelles veritats que esdevé més i més immutable, a mesura que es fan públics els resultats d'algunes enquestes, que són inversemblants pel seu plantejament i, sobretot, pels seus resultats. Em referesc, és clar, als resultats de l'enquesta feta per un fabricant de condons i que es van fer públics "amb bombo i platerets" dies enrere. Que ningú no se'ls creu "tret, possiblement, dels americans més convençuts de la seva supremacia" és un fet que a mi m'ha quedat ben clar i que he pogut comprovar només demanant aquí i allà, als amics, amigues, coneguts i conegudes. Ni els més bravejadors estan disposats a creure que sigui possible "en mitjana" una freqüència de tres vegades per setmana, és a dir, dia si i dia no, amb descans els diumenges. Per consegüent, no és cosa d'entrar als detalls d'un despropòsit com aquest i val més esbrinar per què la veritat que he esmentat al començament és de cada dia que passa més immutable.

Possiblement el problema fonamental dels associats a gairebé totes les enquestes rau en el fet que, generalment, aquestes serveixen per quantificar, convertir en nombres, coses que són essencialment qualitatives. Aquest és un dels trets més nefasts dels associats a la cultura occidental, i que comença quan algú va determinar que no hi havia res millor que assignar números a conceptes per classificar i avaluar molts d'aspectes de la vida quotidiana. Tal vegada, l'exemple més catastròfic sigui el d'avaluar l'aprenentatge i coneixements dels estudiants amb les conegudes "i tot sovint odiades" notes. N'hi ha altres d'encara més terribles, com per exemple, els tests d'intel·ligència, ja que els indicadors de referència per mesurar el que mesuren, que no s'acaba de saber ben bé si és intel·ligència o una altra cosa, estan adaptats a una determinada concepció d'utilitat i amb unes coordenades culturals prefixades. Tothom té clar que no es pot mesurar amb les mateixes preguntes la «intel·ligència» d'un al·lot que viu a la selva que la d'un que viu a Nova York, i menudències per l'estil.

Algú pot creure que, mutatis mutandi, he fuit d'estudi ja que pot semblar que això darrer que he esmentat no té res a veure amb el problema de les estadístiques i, en realitat, aquest és el segon dels aspectes essencials que ens n'han de fer desconfiar i és que, la pregunta, ja a la resposta. Diuen les cròniques que un jesuïta i un dominic tenien una forta discussió sobre si es podia fumar i resar a la vegada. Com que no arribaren a un acord, varen decidir elevar consultes a Roma, cada un per separat. El dominic va demanar si es podia fumar mentre resava i li van contestar amb una negativa fulgurant, ja que resar és una activitat que requereix el màxim de concentració possible i, per consegüent, era impropi fer qualsevol cosa que pogués distreure l'atenció, per poca que fos, d'aquesta activitat essencial. El jesuïta, per la seva banda, va demanar si podia resar mentre fumava. Va obtenir una resposta afirmativa i benèvola ja que qualsevol moment és bo per honorar nostre senyor. Els resultats de les enquestes, doncs, poden ser preconduïts, si hom fa la pregunta escaient.

Un altre aspecte, i força més preocupant, de les enquestes, especialment d'aquestes que et fan pel carrer a micro desfermat, està en el fet que sempre demanen el que hom pensa sobre una determinada qüestió, però rares vegades hi ha una segona pregunta "molt més necessària" sobre el que l'enquestat sap sobre aquella mateixa qüestió. Està clar que els resultats serien molt més interessants, però segurament molt més escadussers, ja que és infinitament més fàcil donar una opinió que explicar el que hom sap. Aspecte que té una especial rellevància en l'enquesta que esmentava al començament, vista la finor amb què en Clinton tractava el concepte de «relació sexual». M'he recordat d'aquell moixet jove que se'n va a fer-ho amb altres moixets més vells i que troben un ca per comptes del que esperaven. Després de córrer una bona estona davant el ca, el moixet jove diu «Sabeu què? Jo ho faig un parell de voltes més i me'n vaig!».