Objectivitat i mitjans de comunicació

Vulguem o no, el periodista és una persona, i com a tal té les seves idees i els seus esquemes mentals. Pot intentar fer un esforç per desfer-se'n, però certs tics sempre tendiran a sortir. Per tant crec que hem de ser tolerants amb unes certes dosis de subjectivitat, fins i tot ens n'hem d'alegrar, perquè si no estaríem abocats a l'existència d'uns mitjans informatius freds i asèptics. I tampoc no és això. Totes les masses fan mal.

Diria, doncs, que és legítim que un determinat diari o emissora de ràdio tengui una certa tendència ideològica, sempre que es respecti la fidelitat a la veritat, la separació dels gèneres que he comentat abans i que sigui sufragat pels propis lectors, oients i empreses que s'hi anuncien, que l'han triat lliurement.

No em sembla, emperò, acceptable de cap de les maneres que un mitjà de comunicació públic, mantingut gràcies als imposts que pagam entre tots i no només dels seus consumidors directes, sigui utilitzat per afavorir una determinada ideologia o fins i tot el partit polític que ocupa el poder. Això és molt fàcil, basta informar àmpliament de tots i cadascun dels èxits obtinguts per la seva política, no anomenar, o fer-ho només de passada, els fracassos i tergiversar el fets que poden ser dubtosos de forma que s'orienti l'opinió pública cap enllà on interessa. Un dels exemples clars d'aquesta línia d'actuació seria Televisió Espanyola.

Jo mateix, moltes vegades em bec moltes visions que es presenten, ja que toquen temes que em són absolutament desconeguts, per la qual cosa no els puc verificar amb la meva experiència o els meus coneixements. Però m'adon d'algunes d'aquestes manipulacions quan apareixen temes que entren dins el meu àmbit de coneixement. He arribat a la conclusió que si vull estar mínimament ben informat, no em queda més remei que contrastar tot el que apareix amb el que es diu sobre el mateix tema en un altre mitjà de tendència oposada o, com a mínim diferent. Així qualque pic em puc aproximar a la vertadera realitat dels esdeveniments.

Dissabte dia denou d'aquest mes vaig veure Informe Semanal. Dos dels reportatges que s'anunciaven despertaren especialment el meu interès: la treva d'ETA i la resolució del conflicte lingüístic valencià. Del primer en sabia poca cosa, per la qual cosa em vaig disposar a informar-me'n. El segon tema era diferent, conec alguns valencians amb els quals n'he parlat molt i, a més a més, som, des de fa anys, subscriptor del setmanari valencià El Temps, el qual n'ha informat extensament.

Vaig trobar escandalós el tractament que se'n va fer. Els entrevistats foren quasi tots secessionistes: Eduardo Zaplana, la directora del diari anticatalanista Las Provincias, el president del Consell de Cultura Valenciana, nomenat pel PP, etc. Del món científic i universitari, defensor de la unitat lingüística, una única persona, que ni tan sols es va atrevir a afirmar que el valencià i el català són la mateixa llengua, sinó que ho va dir d'una forma críptica: que pertanyen al mateix diasistema. Els exemples de gent del carrer sempre era de persones que afirmaven que ells parlaven valencià entre ells però que just que hi hagués un castellanoparlant ho feien en castellà, per «educació», cosa que no passa a altres llocs. Ningú d'Acció Cultural del País Valencià ni de cap altra organització cultural reconeguda. Una autèntica manipulació de l'opinió pública per intentar demostrar la bondat de la política lingüística de Zaplana i la diferenciació del valencià amb el català.

Quant al tema d'ETA, vaig tenir la sort de veure l'endemà el programa 30 minuts de TV3 que tractava el mateix, i vaig poder contrastar les informacions.