Guillem Frontera

Interacció cultural

Guillem Frontera25/09/98 0:00

Algú, de prompte, introdueix en els mèdia un concepte, que s'enganxa a l'orella "el cervell és un altre òrgan", es va repetint i acaba esmentat aquí i allà, de mala manera, manejat i potejat com, ja em perdonareu, «puta por rastrojo». De sobte, tot va ser emblemàtic: ho era un edifici construït fa quatre dies, un llaüt de fibra de vidre, un paisatge... Tot allò que reunia alguns tòpics era emblemàtic. Arriba un moment en què l'adjectiu et fa vomitera. Coincidí en el temps amb «paradigmàtic», i sembla mentida la quantitat de rostres, actituds, gestos i qualsevulla altra cosa que adquiriren propietats paradigmàtiques. Déu meu, quina vergonya, que tots plegats, servidor el primer, no cuidem una mica més les paraules que hem d'escriure o hem de pronunciar.

Ara tot és interacció. Interaccionar. El concepte és molt còmode, perquè és dràsticament reduccionista i t'estalvia de cercar el matís. No hi ha intercanvi cultural, hi ha interacció cultural. O social. O...

Les llengües, els idiomes, estan sotmesos a una interacció constant. Però dit així, pareix d'ara mateix. I és un fenomen de sempre, almenys des de 2001. Una odissea a l'espai. Però si ens ajuda a entendre millor una situació, venga, cap problema, ben arribada sigui la interacció, benvingut sigui el concepte d'interacció.

I passa, sobretot, entre distintes cultures que es desenvolupen en un mateix marc geogràfic. Quants de punts de fregament i d'interacció es donen entre la nostra i altres cultures? No et pots girar enlloc: t'interaccionen pertot. N'hi ha que en diuen sodomitzar, però aquests són uns catastrofistes que no coneixen, o tenen abolit, l'instint de la felicitat.

Emparen els seus arguments en una certa veritat, la manca de defenses de la cultura pròpia del país, tan debilitada per raons massa conegudes. I és cert, segurament no costaria arribar a un acord majoritari quant al diagnòstic. La teràpia, però, és decisiva. I per ventura és en la interacció oberta i sense complexos, que la cultura assolirà un grau de vitalitat acceptable. No la podem mantenir entre cotons, eternament protegida contra possibles contaminacions d'agents externs. Els agents externs poden enriquir-la. La qüestió seria por o prudència. La prudència permetrà el creixement. La por debilita, emmalalteix, acomplexa, atrofia. Una cultura superprotegida serà una cultura missera i dèbil, que ens proporcionarà alguns instants de miratge de normalitat. Però sempre estarà baixa de defenses i tendrà la tensió per terra. Fa mal casar-s'hi, amb una dona així. I quants n'hi ha, que vulguin ser màrtirs tota la vida?