L'escola (de pares)

Un dels efectes més lamentables de la globalització, i que no ha rebut l'atenció que es mereix per les seves connotacions i conseqüències, rau en aquesta febre de les baguetes congelades i cuites a l'instant que han desplaçat, de forma més que alarmant, els tradicionals forns de pa, en el quals el producte principal que es podia trobar eren aquells pans de tota la vida, rodons, sense sal, i base essencial de qualsevol pa amb oli autèntic. De fet, la decadència d'aquesta casta de fleca ha estat accelerada també per la proliferació d'aquests programes de televisió fems que ens envaeixen avui en dia ja que, més enllà del pa que s'hi covia, les fleques havian estat, des de sempre, un dels els llocs primordials on es podia prendre el pols social, tal com posa en evidència la dita «M'han dit que havien sentit dir que algú havia dit en una fleca ...» que ve a ser l'equivalent de la més formal i extesa: «Fonts dignes de crèdit i generalment ben informades indiquen ...». De tota manera, l'altre dia mentre esperava el meu torn per comprar d'urgència una baguete en un d'aquests antres moderns, vaig poder assistir a una escena que em dugué reminiscències d'un passat recent i d'una funció quasi desapareguda, quan una mamà expressava exultant la seva joia i goig perquè, a la fi!, les escoles havien obert les portes i havien començat les classes. Gairebé vaig estar a punt d'emocionar-me en veure el sentit de responsabilitat de la mare en qüestió, que ens feia partícips a tots de la bona nova que els seus fills havien reprès aquestes activitats tan importants per al seu futur i el nostre com són les d'adquirir la formació i educació necessàries per convertir-se en ciutadans de ple dret. Doncs no, no hi vaig ésser a temps que els pèls se'm posassin de puntetes, perquè ràpidament la senyora rematà «I és que arriba que són insuportables, que bé que vagin a escola!». Però no va fer cap referència, altra que la seva tranquil·litat i descans, a la importància que tenia per als seus fills abastar aquesta formació. Quan era més jove, i per consegüent més combatiu, hauria recriminat amb fermesa la seva actitud a aquesta mare, però em vaig limitar a demanar la meva baguete, pagar i anar-me'n, una mica cop piu, cap a casa. Justament aquell dia el diari destacava en titulars que algú demanava al Govern que professionalitzàs les tasques de les APAs, les associacions de pares (i mares) d'alumnes i, vists els antecedents, haig de confessar, d'entrada, que no vaig trobar aquests titulars gaire tranquil·litzadors. Vaig decidir, però, seguir llegint la notícia per si un cas el seu contingut donava més peu a l'esperança. Aparentment, la proposta consistia a demanar al Govern que organitzàs una escola de pares, la qual cosa és, per ella mateixa, una iniciativa encertadíssima i digna de tota lloança. Tot i que no m'imagin quines assignatures composarien el currículum dels seus plans d'estudis, d'on sortiria el professorat i si hi hauria o no un període d'escolarització obligatòria i menudències per l'estil, els objectius d'una escola com aquesta haurien de permetre que els pares i mares dels alumnes prenguessin part, amb coneixement de causa, en el més que necessari debat sobre les característiques del sistema escolar que requereix la societat actual ja que, aquest sector, els de pares i mares, és l'únic dels involucrats en el sistema als quals, per formar-ne part, no se'ls requereix cap tipus de formació, cosa que si passa amb els alumnes i els professors.