Sense una investigació històrica escrita hom es pot adonar, fent ús del vocabulari de la vegetació i amb certs coneixements de la dinàmica pròpia d'aquesta, que la massa forestal actual és resultat de pràctiques selvícoles i ramaderes mancades de qualsevol anàlisi prèvia a les actuacions ni de cap mesura preventiva que tendeixi a garantir la seva existència i millora futura.

Defugint la rigorositat històrica sembla que va ser al segle passat i fins a mitjan aquest que la majoria d'alzinars de Mallorca, sobretot els de la serra de Tramuntana, foren convertits en carbó.

Arboceres, bruc, mates, boixedes i ullastres acabaren també massivament en el cercle de les sitges o al foc del forn de calç. Cal contar també que a cada casa es necessitava el foc de llenya per cuinar.

Les grans clarianes que apareixen després de les tales són ocupades per espècies oportunistes com el pi, el càrritx, l'argelaga, el peterrell, les estepes, etc. Totes molt colonitzadores d'indrets degradats i garantia que no es perdi la terra dins un posterior procés d'erosió.

Els alzinars que no es talaven patien l'ús i abús de guardes de cabres, ovelles i sobretot de porcs que el deixaven orfe del seu sotabosc, és a dir, de la seva comunitat vegetal.

Hi havia fam, hi havia guerres i cada racó de les muntanyes s'aprofitava.
Però va ser a partir de l'abandonament humà de les muntanyes que aquestes patiren una degradació més forta.
Quan es tallaven els pins més alts i gruixats, segurament arreu, deixaven una gran repoblació jove de pins, acompanyada d'una brolla espessa de vegetació variada que en bona part s'asseca molt a l'estiu i que contenen resines i essències altament combustibles, són piròfites, és a dir, tenen el foc com a aliat per garantir la seva supervivència. Però, contra què? Contra la comunitat vegetal de l'alzinar a la qual no agrada tant el foc i ho demostra.

Els incendis de pinedes joves sense capacitat de dispersió de llavors que encara no tenen, empobreix molt el sòl i la vegetació, fins a deixar-la en mans de les més resistents com és el càrritx, de què s'alimenta la ramaderia de muntanya mentre és tendra, ja vell «cal» cremar-lo perquè torni a ser, en emergir, novament aliment per al bestiar.

A certs indrets de la serra, allunyades de cap arbre, hi trobam sitges, i encara podem descobrir l'olla, que els carboners empraven per fer bullir el brou de les sopes, amagada dins el forat de qualque roca.

Dins les pinedes, a les muntanyes àrides de Tramuntana o d'Artà, s'hi congria o ja empeny amb força l'alzinar, i això és bo perquè és garantia del paisatge que tant sabem, o no, vendre. Però pràctiques selvícoles desconeixedores del procés dinàmic de les nostres espècies mediterrànies envers la seva pròpia comunitat climàtica estable és garantia com a mínim de la perdurabilitat i major risc d'incendis forestals.

Talar pins perquè hi hagi pins no és bo ni coincideix en l'evolució de la nostra foresta. Si es talen pins, que sigui amb consciència de saber que el sotabosc no és «una vegetació anàrquica», sinó transitòria, que tendeix a formar la comunitat estable futura, sigui alzinar, ullastrar, savinar o garballonerar i que l'entesa d'unes espècies per compartir comunitat en un indret coincident és la que fa possible la regulació de les aïgues, l'abric dels ocells, el fre dels focs, l'augment de l'oxigen, la bellesa verda fosca de les muntanyes, la formació d'arbres alts i de fusta noble, la matriu de multitud de processos vitals...

Per què no començar ara una gestió selvícola del nostre alzinar que meni a tenir, d'aquí a tres-cents anys si és necessari, la fusta noble on madurar els nostres vins o la que serà necessària per bastir les portes de les nostres cases?