Les col·leccions institucionals

Ara la direcció general de Cultura i Política Lingüística prepara una col·lecció per reeditar obres exhaurides d'escriptors mallorquins. No veig per on podria ser criticada aquesta iniciativa i la tria dels tres primers autors "Llorenç Capellà, Guillem Frontera i Antoni Serra" desmostra que algú amb seny i criteri n'està al darrere. Però, i, si un pic que li hàgim pres el gust, la col·lecció pren el curs "en el millor dels casos" guadiànic d'Scientia? Qui ens en garanteix la continuïtat si es produeix un canvi d'equip a la Conselleria?

Les col·leccions institucionals, quan són tan necessàries com les dues que he esmentat, haurien de fer honor al seu nom. L'única manera és explicitar-ne clarament els objectius i presentar un llistat que enumeri les obres que són necessàries per complir-los. Després s'ha de signar un compromís que lligui matrimonialment institució i col·lecció. És a dir, fins que la mort d'aquesta darrera els separi.

Les col·leccions institucionals reeixides segueixen aquest model. És el cas de Les Millors Obres de la Literatura Catalana i de Les Millors Obres de la Literatura Universal. Però, per trobar-ne exemples, no fa falta sortir fora. Tenim els de Quaderns d'Història Contemporània de les Balears, La Guerra Civil a Mallorca. Poble a Poble, la Biblioteca Bàsica de Mallorca o l'edició crítica de les Rondaies. Quan no es compleixen aquests requisits, es pràcticament segur que la col·lecció no arribarà al final o que hi arribarà abans d'haver-ne complit els objectius. Ens haurà servit, si és com Scientia o com la de les obres exhaurides, per donar-nos la possibilitat de llegir dos o tres llibres molt bons. Que ja està bé, però quedam insatisfets.