A més d'una circumstància física i d'una qualitat moral, el canvi és una condició ontològica, és a dir, un punt de partida sense el qual el fenomen de la vida humana no té ocasió de produir-se. Això ja ho sabia Ovidi quan va escriure Les metamorfosis, i ho continuava tenint molt clar l'amic Kafka a l'hora d'explicar la vida de Gregor Samsa com a inesperat insecte. A més a més, el canvi és la crisi: etimològicament, originalment, la paraula «crisi» significa ni més ni manco que això: canvi. I això ho sap millor que ningú Miquel Bauçà («Molts de triomadors Adams/ ha vist néixer el teu Felanitx nadiu», li escrivia Bartomeu Fiol), i com que ho sap de cor, ens ho ha posat tot en solfa i ens ha deixat dins les mans El canvi (Editorial Empúries), un dels llibres més desconcertants, més excitants i més refulgents de tots quants s'han publicat en català en els últims molts anys.
El canvi és un desafiament que es proposa al lector en forma de diccionari. En efecte, cadascuna de les paraules o expressions que hi són introduïdes en negreta, per ordre estrictament alfabètic, dóna peu a l'escriptura d'un text breu (un aforisme, un petit relat, un assaig breu, una prosa poètica, un poema d'aquells en vers de set síl·labes que tan bé li surten a Bauçà talment si fos el darrer glosador de l'Illa), i la lectura conjunta d'aquests textos, que en principi se'ns apareixen esparsos, suggereix la inauguració d'un món sencer que en el fons no és més que una línia de pensament recorreguda per diverses obsessions. En definitiva, El canvi, sense adaptar-se a les exigències de cap gènere literari a l'ús (ni tan sols a l'exigència última de tot gènere literari, que és el seu trencament) és literatura en estat cru, suficient en ella mateixa per abolir tota consideració teòrica i tot intent d'explicació, com ara aquest. Davant d'un artefacte com El canvi (excessiu, descompensat, agressiu i bell com el món i el temps que el fan néixer) només queden dempeus l'imperatiu del llenguatge i la circumstància de la llengua: de manera explícita o implícita, totes les realitzacions i tots els accidents de la llengua catalana resten en evidència dins aquest llibre, que supera i cohesiona tota l'excel·lent producció anterior de Bauçà i la deixa a punt per recórrer la galàxia interior que l'autor hi descobreix, sense que importi ni per un moment si tots nosaltres som capaços de seguir-lo o no. Devia pensar en això Carles Riba quan afirmava que la literatura era una aposta a tot o res?
Les coses no progressen; només transmuten. La vida i els homes només es produeixen en la mesura que batega en ells l'estímul de la transformació. La literatura i el llenguatge són útils i bells únicament si conserven el poder de reinventar-se. D'aquí se segueix, per tant, que tots hauríem de gosar extraviar-nos dins el joc d'aparicions i desaparicions, d'obvietats i d'absències, d'afirmacions i perplexitats, de caos i d'ordres possibles que constitueixen les pàgines d'El canvi de Miquel Bauçà. Estic segur que tots tindríem ocasió d'aprendre-hi qualque cosa.
