A més d'una circumstància física i d'una qualitat moral, el
canvi és una condició ontològica, és a dir, un punt de partida
sense el qual el fenomen de la vida humana no té ocasió de
produir-se. Això ja ho sabia Ovidi quan va escriure Les
metamorfosis, i ho continuava tenint molt clar l'amic Kafka a
l'hora d'explicar la vida de Gregor Samsa com a inesperat insecte.
A més a més, el canvi és la crisi: etimològicament, originalment,
la paraula «crisi» significa ni més ni manco que això: canvi. I
això ho sap millor que ningú Miquel Bauçà («Molts de triomadors
Adams/ ha vist néixer el teu Felanitx nadiu», li escrivia Bartomeu
Fiol), i com que ho sap de cor, ens ho ha posat tot en solfa i ens
ha deixat dins les mans El canvi (Editorial Empúries), un
dels llibres més desconcertants, més excitants i més refulgents de
tots quants s'han publicat en català en els últims molts anys.
El canvi és un desafiament que es proposa al lector en
forma de diccionari. En efecte, cadascuna de les paraules o
expressions que hi són introduïdes en negreta, per ordre
estrictament alfabètic, dóna peu a l'escriptura d'un text breu (un
aforisme, un petit relat, un assaig breu, una prosa poètica, un
poema d'aquells en vers de set síl·labes que tan bé li surten a
Bauçà talment si fos el darrer glosador de l'Illa), i la lectura
conjunta d'aquests textos, que en principi se'ns apareixen
esparsos, suggereix la inauguració d'un món sencer que en el fons
no és més que una línia de pensament recorreguda per diverses
obsessions. En definitiva, El canvi, sense adaptar-se a les
exigències de cap gènere literari a l'ús (ni tan sols a l'exigència
última de tot gènere literari, que és el seu trencament) és
literatura en estat cru, suficient en ella mateixa per abolir tota
consideració teòrica i tot intent d'explicació, com ara aquest.
Davant d'un artefacte com El canvi (excessiu, descompensat,
agressiu i bell com el món i el temps que el fan néixer) només
queden dempeus l'imperatiu del llenguatge i la circumstància de la
llengua: de manera explícita o implícita, totes les realitzacions i
tots els accidents de la llengua catalana resten en evidència dins
aquest llibre, que supera i cohesiona tota l'excel·lent producció
anterior de Bauçà i la deixa a punt per recórrer la galàxia
interior que l'autor hi descobreix, sense que importi ni per un
moment si tots nosaltres som capaços de seguir-lo o no. Devia
pensar en això Carles Riba quan afirmava que la literatura era una
aposta a tot o res?
Les coses no progressen; només transmuten. La vida i els homes
només es produeixen en la mesura que batega en ells l'estímul de la
transformació. La literatura i el llenguatge són útils i bells
únicament si conserven el poder de reinventar-se. D'aquí se
segueix, per tant, que tots hauríem de gosar extraviar-nos dins el
joc d'aparicions i desaparicions, d'obvietats i d'absències,
d'afirmacions i perplexitats, de caos i d'ordres possibles que
constitueixen les pàgines d'El canvi de Miquel Bauçà. Estic
segur que tots tindríem ocasió d'aprendre-hi qualque cosa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.