Els bisbes i l'avortament

D'una banda, tenim que els bisbes no poden avortar i de l'altra, el seu dret a la llibertat d'expressió, que nosaltres en cap moment no qüestionarem. Ara bé, els bisbes tal vegada haurien de prestar més atenció al progressiu envelliment dels seus sacerdots i plantejar-se un probable augment de candidats si se suprimís el celibat i les dones es poguessin ordenar, cosa que ara és impossible per uns principis ètics i morals clarament excloents i sexistes.

Ja sabem que l'església catòlica aspira a una dona sublimada en la seva maternitat, que s'ocupi de la criança dels fills i que abandoni els lascius espais públics per centrar-se en la cura de la casa i apagar la rusca del seu amantíssim espòs.

De tota manera, a l'ètica de les conviccions també podrien acompanyar-la d'una ètica de la responsabilitat amb un posicionament claríssim sobre la guerra i la pena de mort, amb el que això suposi per a la seva relació amb l'exèrcit i la justícia. A més del discurs fàcil sobre la sexualitat, la procreació i la vida familiar, agrairíem una opinió més sòlida sobra la masculinitat i la feminitat del matrimoni i la sexualitat. Troben realment que l'eutanàsia i la pena de mort i l'avortament són senzillament simples variacions d'una mateixa realitat?

Massa hipocresia per a finals del 90.