Tot i que la situació no podia empitjorar de cap manera, l'inici
de converses serioses i públiques (privades sempre n'hi ha hagut)
del PNB i EA amb HB va posar molt nerviosos els partits espanyols
(PP i PSOE) partidaris de mantenir l'statu quo de la Constitució
del 1978. Malgrat les reticències, aquella alineació de forces
nacionalistes ha donat resultats ràpids i espectaculars: la pau a
Euskadi en pocs mesos. Qualsevol govern del món estaria entusiasmat
amb la solució d'allò que considerava com el problema principal.
Però, curiosament, no es pot detectar el més mínim símptoma
d'eufòria en cap dels partits estatals que governen o aspiren a
governar a Madrid. I és que la solució és per a ells molt més
problemàtica que el mateix conflicte.
Tant el PP com el PSOE han passat, en un tres i no res, a estar
en minoria a Euskadi. Fins ara hi havia una majoria conjuntural de
«no violents» que deixava al marge els «violents». La visualització
més clara d'aquest bloc era la mesa d'Ajuria Enea. L'objectiu de
tots els que la integraven era fer front de la manera més eficaç i
coordinada a la violència d'ETA. Desapareguda la violència, la mesa
deixa de tenir sentit i ha de cedir el seu lloc a la política
quotidiana i a les institucions on és natural practicar-la. Al
parlament del País Basc és normal que les forces més afins,
nacionalistes per una banda i espanyols («demòcrates» es diuen ells
mateixos) per l'altra, estableixin aliances per tirar endavant les
seves propostes. Ara mateix els firmants de l'acord d'Estella tenen
quaranta diputats al parlament basc i els «demòcrates» n'hi tenen
vint-i-quatre. Així s'entén clarament la urticària del ministre
Rajoy: «La separació lògica és entre demòcrates, encara que amb
plantejaments diferents, respectuosos amb la voluntat de la majoria
i respectuosos amb la vida de les persones, i els que no són
demòcrates i donen suport al terrorisme». És a dir: Rajoy vol
mantenir la ficció d'un front antiviolència on ells tenguin la
capacitat d'obstruir les iniciatives dels nacionalistes.
També és cert que ha de ser molest per a un espanyol trobar-se
constrenyit a haver d'acceptar que, per molt que n'hagi fet
ostentació, la democràcia i el respecte a les decisions dels
ciutadans són valors secundaris comparats amb la unitat d'Espanya.
La Declaració de Barcelona (les desgràcies no arriben mai soles) ha
fet mostrar el llautó imperialista del govern espanyol. Al ministre
Rajoy «no li agrada» la dinàmica creada per la Declaració i diu que
«plantejar processos d'autodeterminació o Estats confederals no du
a res positiu i, a més, la resta d'espanyols no ho desitgen». Vet
aquí la nova línia de defensa: els bascs (i els catalans) no podran
fer a ca seva res que «la resta d'espanyols» no desitgi. Ja sabem
què entenen a Madrid per democràcia. Quan passen, democràticament,
a ser minoria a Euskadi, s'atrinxeren darrere la Constitució. Aznar
i Almunia, davant aquesta situació d'emergència nacional, aparcaran
les seves diferències i s'entrevistaran immediatament per rearmar
la rereguarda «democràtica» al crit de 'No pasarán!. El problema,
realment, no és Euskadi: amb policia i hisenda pròpies, ja queden
poques reclamacions pendents i la dependència d'Espanya és més
simbòlica que real. No: el problema és Catalunya, que aquesta
vegada pot actuar amb més responsabilitat que fins ara i apuntar-se
als mateixos avenços que Euskadi. De moment, la prudència de Pujol
ha arribat a vorejar la traïció, però tot té un límit, i això fa
por a Espanya.
En qualsevol cas, tenir la pilota al terrat propi fa venir
arcades als governants immobilistes de Madrid. Tot era més senzill
quan cadascú feia el seu paper: ETA matava i el govern s'exclamava,
telefonava a França i, si podia, n'engabiava uns quants. Ara ETA ni
mata ni matarà: la solució d'Irlanda ha deixat sense referents i
sense suport internacional la via violenta. La lluita armada, que
allà també havia entrat en un espiral d'acció-repressió-acció, ha
deixat lloc a la certesa de la reintegració a la República
d'Irlanda a mig termini i per vies democràtiques. A Euskadi, la
majoria nacionalista és tan aclaparadora que demà mateix el
parlament basc pot proclamar la independència. En qualsevol cas,
Madrid s'haurà d'empassolar les resolucions i les lleis incòmodes,
molt incòmodes, que començaran a votar, democràticament, els
parlamentaris bascs. La miopia d'ETA és proverbial, però el govern
espanyol farà malament si confia en la seva ceguesa absoluta. ETA
no li facilitarà la bunquerització tornant a matar: des del
parlament basc pot fer més mal i sense risc. Això no vol dir que
les provocacions de l'altre bàndol no siguin importants: tots
recordam com va avortar la caverna espanyola (cas Arregui, per
exemple) qualsevol indici d'acord en el passat. No seria gens
estrany que ben aviat aparegués algun basc torturat i assassinat
surant pel Bidasoa. Els imperis sempre tenen un GAL a punt, i ara
és un bon moment per fer-lo actuar. Però Aznar li ha agafat gust a
això de seure amb demòcrates i ho tendria mal d'explicar per
Europa. Ara, per desgràcia seva, tothom ja sap que els
descontrolats solen cobrar del govern i solen tenir llinatges que
coicideixen amb els del ministre de l'Interior. No basta, però, que
el govern aporti, al procés de pau, el control dels descontrolats.
Alguna cosa més haurà de fer. Per exemple, no recórrer al Tribunal
Constitucional la llei basca que permet la creació de seleccions
esportives nacionals. Ni això pot fer Espanya per la pau? Però, si
ho fa, què passarà amb la unitat esportiva i espiritual de la
pàtria?
Les raons per a l'optimisme són escasses, però no inexistents.
Hi ha exemples de polítics previsors capaços de solucionar els
conflictes amb prudència: Tony Blair va començar per acontentar els
nacionalismes de Gal·les i d'Escòcia, i després de
tranquil·litzar-los amb la devolution va encarar la restitució de
l'Ulster a la República d'Irlanda (que es produirà d'aquí a una
trentena d'anys pacíficament per raons purament demogràfiques).
Anglaterra, una vegada més, haurà culminat d'una manera pràctica,
salvant tot el que es podia salvar, un procés d'emancipació
nacional. Cap coincidència, com es pot veure, amb la imprevisió
dels governs espanyols que han arribat a l'envit dels bascs amb els
deures sense fer i amb una perifèria encabritada i més
reivindicativa que mai. Espanya haurà de negociar el conflicte basc
amb problemes pendents com la transformació del Senat en cambra de
representació territorial, o un sistema just i transparent de
finançament autonòmic. I, sobretot, haurà de començar a fer
concessions sense haver fet entendre al poble espanyol que això de
les altres nacions i les altres llengües de l'estat no és, com els
han fet creure, un invent de quatre nacionalistes anacrònics, sinó
que és una realitat més viva que la mateixa Espanya, que catalans,
bascs i gallecs tenen el dret i la força suficients per fer-los
saber que s'han acabat els romanços, que han d'amollar o la corda
es pot rompre. La demagògia antinacionalista dels «demòcrates»
espanyols ha donat molts de rèdits electorals, però ara passarà una
factura altíssima.
Desgraciadament, Aznar i els seus «demòcrates», posant la
Constitució més amunt que la voluntat popular, s'assemblen més a
Milosevic que a Blair, i pot ser que siguin més fidels a la
tradició espanyola de salvar l'honor que a l'impuls intel·ligent
d'actuar amb prudència. Si aquest és el cas, provocaran patiments
immensos a la població, però tanmateix al final hauran hagut
d'aprendre la lliçó d'aquest altre 98: l'any que Espanya va perdre
les, ara sí, darreres colònies.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.