De bell nou "i afortunadament, tot sigui dit" és obert el debat sobre el creixement zero a la nostra comunitat. Les espurnes han estat, essencialment, sengles problemes ja inajornables per a l'economia balear: les moràtories urbanístiques, per un cantó; i els sostres poblacionals, per un altre. La controvèrsia, necessària al meu entendre, hauria de gaudir dels factors teòrics adients per tal de situar els conceptes en el seu just terme i evitar, el més aviat possible, la formulació d'opinions massa apressades i errònies des de l'òptica científica, tot i que poden ser més admissibles dins l'esfera política. Les següents reflexions pretenen aportar alguns elements nous per a la discussió en la direcció expressada.

Des d'una perspectiva ecològica, l'economia s'hauria de situar dintre dels límits de la capacitat de càrrega de la regió que analitzem (les Balears, per exemple), en un sentit clar: que es pugui mantenir l'escala humana sense recórrer al consum de capital, entès en un sentit prou lax. Això implicaria un límit a l'escala total de la utilització de recursos, i alhora marges més estrets a la mida de la població i a l'ús dels recursos per càpita de la regió. Aquesta proposta dibuixa a l'horitzó més immediat una premissa que ja fou anunciada pel Club de Roma fa poc més de vint anys: el creixement econòmic zero. Però, què entenem per creixement? El discurs més publicitat ha fet que la paraula creixement s'associï, de manera mecànica, a una major riquesa. De fet, terminològicament créixer significa augmentar naturalment de mida per addició de materials i elements; és a dir, creixement és increment quantitatiu de l'escala física. El que és força més discutible és si dit creixement, en els moments actuals, ens està fent de debò cada cop més rics. En la mesura en què el creixement de les dimensions físiques de l'economia humana empeny més enllà de l'escala òptima relativa la biosfera, pot costar molt més el que val en els marges de totes aquestes operacions. Però això és, acadèmicament, creixement econòmic.

Ara bé, una òptica ecològica de l'economia no necessàriament implica refusar els instruments que la mateixa economia convencional proporciona. En aquest respecte, el debat sobre el creixement, al qual hom al·ludia a l'apartat anterior, té perspectives que no poden ser ignorades des de paràmetres alternatius. És a dir, el fet que els actuals patrons de creixement econòmic siguin mediambientalment nocius no significa que la solució als problemes del medi ambient sigui el NO creixement (vet ací una matisació important, doncs, a la qüestió del creixement zero).

Anem per parts. Per als economistes, el creixement econòmic es refereix als increments anuals del producte nacional brut, PNB. Per als defensors del medi ambient, sol significar un augment en el consum de recursos naturals. Però aquestes dues coses no són el mateix. El PNB i el seu creixement són mesures de fluxos d'ingrés a l'economia. No són mesures de consum de recursos naturals ni de contaminació. Tota activitat que impliqui la recepció de diners, a canvi d'un bé o d'un servei, contribueix al producte nacional brut. Però l'impacte mediambiental de diferents activitats és clarament distint. Per exemple, algunes mercaderies com mobles de fustes tropicals, pesticides, cotxes, etc. causen mals ecològics, ja sigui en la seva producció, ja sigui en el seu consum o en ambdós casos. Però altres com la majoria de serveis directes, la roba de fibra natural, les fustes blanes, tenen relativament poca transcendència ambiental adversa. I certes indústries, com ara la producció d'adobs orgànics, el reciclatge i el tractament de la contaminació milloren positivament el medi ambient. Fins i tot una indústria el producte de la qual no canviï pot reduir el seu impacte modificant mètodes de producció, per exemple emprant menys energia o generant un volum menor de residus. Per tant, el grau en què qualsevol augment donat del PNB sigui nociu per al medi ambient dependrà de què és el que està creixent.

Com a simple agregat monetari, el PNB no distingeix entre diferents tipus d'activitat econòmica: registra, tot just, el total. És possible que el PNB s'elevi usant menys recursos i generant menys contaminació, si el contingut del creixement s'aparta de les activitats mediambientalment perjudicials. Estudis recents han demostrat, per exemple, que es podria aconseguir una reducció important en les emissions de CO2 amb una influència insignificant en el creixement. Els exemples es troben a l'abast. Mitjançant un canvi en la barreja de combustibles, que s'aparti del carbó i descansi més en el gas, i elevant alhora l'eficiència en l'ús de l'energia, s'ha estimat que Gran Bretanya podria reduir les emissions de CO2 complint l'objectiu de Toronto (disminució del 20% del nivell d'emissions el 2005 respecte als nivells de 1988), i que al mateix temps la producció podria continuar creixent a una taxa del 2'3% anual (l'estudi és de T. Barker i R. Lewney). Projeccions similars s'han fet per Estats Units i Noruega (A.S. Manne i R.G. Richels; R.E. Marks; S. Glomssrod-H. Vennemo-T. Johnsen). Altres models suggereixen que una inversió significativa en el control de la contaminació incrementaria positivament la taxa de creixement. I això per un motiu elemental: perquè la protecció mediambiental tendeix a requerir inversió en nous equips i materials, i aquest esmerç estimula el creixement. Crec que les experiències són totalment alliçonadores per al cas de les Balears.

Així doncs, la millora depèn de què és el que no està creixent. Si el creixement zero significa que no hi hagi cap increment en l'eficiència de l'energia ni en el control de la contaminació, l'impacte mediambiental general seria pitjor que amb el creixement positiu d'aquestes indústries (el cas més eloqüent és el de l'antiga Unió Soviètica). En dites circumstàncies, el creixement seria mediambientalment millor que el no creixement; més encara: és molt possible que la degradació ecològica empitjori fins i tot amb el creixement zero o negatiu. Si l'impacte ambiental s'enlaira, el creixement negatiu pot conduir a mals globals. Això és el que succeí durant la dècada dels vuitanta a diversos països africans agreujats, a més a més, per les destruccions massives que han implicat els continus conflictes bèl·lics. A l'Àfrica subsahariana, el PNB es va contraure al mateix temps que la degradació del medi ambient augmentava. De fet, segons l'economista ecològic L. Timberlake, el creixement negatiu és en realitat àmpliament acceptat com una de les causes de l'esgotament dels recursos naturals al continent negre. En conclusió: el PNB no mesura la degradació ecològica ni es correlaciona necessàriament de forma directa amb ella. Per tant, no es pot emprar com a indicador mediambiental. Atès que cap taxa de creixement, sigui positiva o negativa o zero, representa un objectiu útil per a la política ecològica, dites taxes no ens poden indicar què està succeint al medi ambient.

Deducció del que acabo d'exposar per al cas de les Balears: ningú no s'ha d'alarmar quan es planteja, per exemple, la moratòria urbanística, entesa com la paralització definitiva del creixement extensiu, tot argüint que tal disposició provocaria esclerosi al creixement del PNB balear (el més alt de l'Estat espanyol). El creixement econòmic de les Illes esdevindrà desenvolupament sostenible quan les institucions i els seus representants entenguin que cal incidir de forma més intensiva que extensiva en les diferents activitats de l'economia, reduint de manera notable el que hom anomena coeficients d'impacte ambiental i millorant l'eficiència energètica. La qual cosa porta a un escenari d'un clar gradualisme, més esperançador: el menor consum d'inputs i el manteniment de les mateixes ofertes (places hoteleres, zones d'esbarjo), tot i que sotmeses a paràmetres estrictes de sostenibilitat i més qualificades. Es tracta, en suma, d'un canvi decisiu "una segona «gran transformació», en paraules de K. Polanyi, després del boom dels anys 1960" en el model de desenvolupament turístic de la nostra comunitat.