El marquès de Collera, el segon, va morir a ca l'Eivissenca «rodeado de los suyos», com precisava una gacetilla d'un diari local. El seu pare també havia mort en circumstàncies semblants. Adesiara sabem d'un o altre personatge o amic que ha abandonat aquesta vida miserable en ple èxtasi d'intimitats compartides, i aleshores hi ha una radical divisió d'opinions: n'hi ha que subratllen la vergonya de la situació i d'altres, més hedonistes, que reiteren la seva convicció que no hi ha millor manera de morir. Dins aquesta segona esquadra hi trobaríem Billy Wilder "anava a escriure «el genial B.W.», però seria un pleonasme flagrant": en un llibre de memòries deia que el seu objectiu en la vida era morir a més de cent anys, assassinat per un tir d'un marit gelós que l'hagués sorprès al llit amb la seva dona. Billy Wilder és admirador de Lubitsch fins i tot en la forma com aquesta arribà al trànsit definitiu "sense tirs, però amb un tàlam per escenari i amb companyia femenina. Qualsevol erudit, fins i tot qualsevol tastaolletes, ens aportaria milers de notícies de morts en el cim de l'entrega corporal a una altra persona. Encara que no tengui cap interès, servidor m'alinearia amb els que consideren un privilegi ser traspassats en un moment de felicitat, no necessàriament d'«aquesta» felicitat. Si ens ho prenguéssim així, la famosa pacient de Freud, que havia convertit en hospital duit per monges l'elegant bordell on havia mort el seu pare, per ventura no hauria aportat tants de materials a la ciència, però tampoc no ens hauria angustiat tan inútilment. Ara els metges t'hauran de dir si pots o no fer ús d'un medicament capaç de restaurar algunes funcions que sovint van associades a l'amor. Aquest medicament pot tenir efectes secundaris irreversibles, com ara la mort, segons sembla perquè pot generar un desig superior a les teves facultats per satisfer-lo. Ja s'ha comprovat en més d'un centenar de casos "entre molts i molts de milers d'usuaris, tot s'ha de dir" que aquestes conseqüències recomanen la preceptivitat de la llicència mèdica. Però, què en feim, d'aquests morts? Els consideram víctimes inevitables del progrés o simples imprudents? És igual, tot llevat de pobres homes, ja que moriren en un moment de glòria. No sabem si moriren d'amor, perquè l'amor de vegades s'absenta dels escenaris de l'autoafirmació, però sí que quasi podríem assegurar que moriren d'èxit. Ja se sap: en la política, que fa estranys companys de llit, també es pot morir d'èxit. Per ventura n'hi ha que, en allitar-se, persegueixen més l'èxit que no la culminació amorosa.