No fa gaire, Miquel Payeras deia que l'actual batle de Palma ja comença a ser oblidat i que arribarà a ser-ho completament. Potser els seus mandats, almenys fins ara, no hagin assolit fites memorables. I, per contra, molta de ciutadania creu que José María Rodríguez sí que passarà a ocupar un lloc a la memòria popular. Hi estic d'acord només en part, perquè els que així pensen no tenen present la fragilitat de la memòria humana, de forma que les irrupcions del senyor Rodríguez en la vida pública, generalment molt pintoresques, aviat poden ser oblidades. Però en part crec que tenen raó perquè segurament els segles futurs l'associaran a la trista història d'IFEBAL, per una banda, i, per l'altra, a la restauració de la brillantor del Corpus Christi i a les barrumbades de focs artificials damunt la badia. El senyor Rodríguez ha fregat amb netol l'orfebreria del Corpus i, així, ha inserit millor la seu del seu partit en el barri catedralici.
Els focs artificials són tota una altra història. Permeteu-me que digui que visc molt lluny d'on es dispararen (de fet visc a l'altre cap de la ciutat). Així que, dimarts a vespre, estava feinejant quan vaig comenar a notar que les parets del meu pis trontollaven i que tot l'univers s'omplia de trons, com si el Déu pare s'acostàs a Palma precedit dels exèrcits d'àngels, arcàngels i tota quanta criatura celestial i renouera hagués pogut reclutar. Em vaig dir, al cap d'uns instants: «És clar, en Rodríguez, que en torna a fer de les seves». Crec que aquest senyor venia d'Alacant, on són molt aficionats, com tots els llevantins, als trons i a la pólvora. Mentre ell estigui a l'Ajuntament haurem de tenir prou paciència. Els mallorquins sensats que hi ha en el partit podrien mirar d'enviar-lo al Senat, per exemple, però no sabem si, a hores d'ara, aquests mallorquins pinten res entre els populars.
És el cas que tot s'acaba, i de vegades és així per sort, i també s'acabaren els trons del senyor Rodríguez. Esperava que es restablís el silenci, però infeliç, la tronada no havia fet més que aturar un moment tot Palma, de manera que, a continuació vaig descobrir com és de renouera la ciutat: es varen tornar a posar en marxa les salvatges motos a les quals ningú no atura, i els seus tubs reconquistaren l'espai sonor en un instant. Havien bastat uns minuts de trons per acostumar-me al silenci de les motos. Quan tornaren a atacar-me els timpans vaig pensar a veure si amb el que s'havien gastat amb els focs del senyor Rodríguez no s'hauria pogut organitzar una bona estratègia repressiva d'aquests motoristes, amb la finalitat de requisar-los els seus aparells infernals i dipositar-los on no puguin contaminar la mare Natura. Però això era un somni beneit. Ningú no passaria a la història per fer la ciutat un poc més silenciosa. I sí per organitzar aquell estrèpit multicolor que feia tremolar les parets del meu pis.
