Bartomeu Barceló i Pons, premi Gabriel Alomar

A Bartomeu Barceló se li han aplicat aquests i molts d'altres adjectius, i ell du la creu com un rinoceront solitari i pacient. Alerta, però, a l'envestida. Procura no estar en el traçat del seu trajecte quan se li acabi la paciència i prengui fua.

Però en ell tots aquests aspectes i reflexos són qüestions molt secundàries, i ho serien de veritat si això fos un país una mica gran i no un pati de marujas. És clar que és un personatge incòmode per a molts, però que n'hi hagi tants que pretenguin fer prevaler aquesta incomoditat per damunt de tota la feinada que ha fet el geògraf contribueix a descriure un panorama amb un cert regust de poquetat.

El seu cas és digne de ser considerat pel que reuneix de revelador d'una realitat, una mica a la siciliana, que persisteix en el teixit social del país. Si podem presentar l'adversari com a enemic, no dubtam a fer-ho. I a l'enemic, ni aigua. Ja pot ser una autoritat en el que sia: si té alguns defectes, se'ls posarà tan en relleu que amagaran tot allò que té de positiu, de noble o de generós. Som propensos a impedir que les persones donin el millor de si mateixes, com a mínim a dificultar-ho. La bona societat mallorquina, ens diu Villalonga, no tenia res contra la intel·ligència de Gabriel Alomar, sempre que la demostràs fora de l'illa.

Hi ha vegades que els reconeixements tenen un molt especial significat. Crec que la concessió del premi Gabriel Alomar a Bartomeu Barceló i Pons és un d'aquests casos, i el seu caràcter especial ve donat perquè aquesta decisió posa les coses al seu lloc: en l'anècdota, el que és anecdòtic. I en primer pla, el que és substancial, la feina, la feina.