L'autodeterminació és el dret de tot poble a decidir lliurement el seu futur. Si les fronteres d'aquest poble concideixen amb les estatals, el dret a l'autodeterminació no provoca problemes i ve a tenir un significat similar a la clàssica sobirania, és el que Renan en deia un plebiscit diari. En canvi, si es tracta d'una nació sense Estat la cosa resulta molt més complicada, ja que la resta de l'Estat que no és la nació minoritzada es pensa tenir dret a opinar, i fins i tot a vetar, la lliure decisió del poble en qüestió. És a dir, si Catalunya o les Illes Balears, en exercici del dret a l'autodeterminació i via referèndum, decidissin deixar de pertànyer a Espanya i convertir-se en Estat; una de les vies de lluita del nacionalisme espanyol, una vegada feta i guanyada la consulta popular en aquests territoris, seria afirmar que el Govern de Madrid i la resta de l'Estat han d'autoritzar tal decisió perquè si no es fes així es cauria en una inconstitucionalitat. Com és ben conegut, la Constitució es fonamenta en la unitat i indivisibilitat d'Espanya, i la sobirania recau en el conjunt de l'Estat, per tant, si una part pel seu compte, sense el consentiment de la resta, inicia un procés de segregació, aquest procés resultaria ser inconstitucional. Precisament, és per la vigència d'aquest plantejament, que en cercles nacionalistes tant d'aquí com dels de la villa y corte, ha aixecat polseguera les respostes, de l'equivalent canadenc al Tribunal Constitucional de per aquí, a les preguntes que va fer el Govern Federal davant un hipotètic sí secessionista al Quebec. El professor de Dret públic de la Universitat de Montreal, José Woehrling, en un il·lustratiu article al diari Avui ens explica les claus de les respostes. La primera i important constatació del professor Woehrling és que el Tribunal declara que la Constitució no permet una secessió unilateral del Quebec així, si nacionalistes quebequesos haguessin guanyat el referèndum de 1995, aquest hauria estat inconstitucional. Tot i això, el Tribunal canadenc realitza una sèrie d'afirmacions gens favorables a les tesis del Govern Federal. En primer lloc, afirma que «l'expressió clara, per part d'una majoria clara de quebequesos, de la seva voluntat de ja no voler formar part de Canadà», tendria, com a conseqüència, l'obligació constitucional del Canadà de negociar, és a dir, la resta de l'Estat no pot adoptar com a postura la negació sense matisos de la voluntat de la nació sense Estat, en base a consideracions constitucionals com la unitat o la sobirania conjunta; ben al contrari, si un poble expressa democràticament la seva opció de separar-se, la resta de l'Estat el que ha de fer obligatòriament és seure a la taula a parlar i a negociar. En segon lloc, el Tribunal canadenc considera secundari el recurs al procediment formal de modificació, pensem que el Títol X de la Constitució espanyola exigeix per una revisió d'aquest nivell una majoria qualificada a les Corts Generals i la ratificació de tots els espanyols per referèndum. En tercer lloc, el Tribunal assenyala una vàlvula d'escapament davant un possible boicot negociador per part del Govern Federal fent recaure la responsabilitat de jutjar la bona fe del Quebec sobre l'opinió pública internacional, el professor Woehrling ho exposa així: «el Tribunal articula les consideracions de Dret constitucional i de Dret internacional de manera que es faci de la sentència dels estats estrangers una sanció per a la mala fe o la incoherència de què una de les dues parts pugui esdevenir culpable durant o al final de les negociacions». En definitiva, el Tribunal no juga a fer disquisicions jurídiques, situa el tema on correspon en la vessant política, assenyalant un camí on avançar en la resolució democràtica, pacífica i respectuosa d'un conflicte nacional. Les comparacions amb el cas espanyol són inevitables, lògicament ni Irlanda és Euskadi, ni Espanya és Canadà; sobretot per un braç de la balança tanmateix, de vegades se semblen tant!