Així com es van sumant les declaracions sobre la necessitat d'una moratòria urbanística a les Illes un se n'adona de la velocitat amb què ha canviat el discurs en els anys 90. L'altre dia el creixement estava ben vist, i era sinònim d'una extensió o fins i tot una intensificació del que fos. Un bon dia es va introduir la idea del creixement sostenible, aquell augment que mai no permet arribar al límit, però que requereix d'una responsabilitat per no caure en la trampa de desplaçar contínuament el sostre «sostenible». Sembla que ningú no creu que existeixi aquesta responsabilitat, i es torna a proposar la imposició de límits al creixement.