El Badoc del diccionari sempre acaba dient les coses abans i millor: «Cosmopolita és aquell que se sap moure amb desimboltura entre quants més vernacles millor. Rebutjau imitacions». Tanmateix em vaig quedar amb el dubte sobre si els vernacles, per enmig dels quals ha de saber evolucionar amb competència, incloïen els de la mateixa tribu que el cosmopolita. Al fals cosmopolita, el detectam amb una certa comoditat entre els metropolitans, però una subespècie molt molesta resideix entre nosaltres i som nosaltres mateixos, incapaços de creure que existeix alguna cosa digna de ser tinguda en compte, si no ho fan prèviament els metropolitants corresponents. Som els mateixos que, d'aquí a uns mesos, tornarem de Madrid entusiasmats amb l'exposició de Lucio Fontana al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, la mateixa que s'exposa aquest estiu al Gran Hotel. I, si un amic ens recomana amb entusiasme un llibre d'un veí, el mirarem amb compassió: si fos tan bo, no hauria publicat aquí. Llavors, uns anys després, descobrirem un escriptor mallorquí que ha tingut una magnífica acollida a Barcelona i que, mira per on, es veí d'aquell amic nostre tan pesat: «I tu ho sabies, que el teu veí era novel·lista?». En el fons, no crec que sigui l'autoodi, sinó una cosa més senzilla, la peresa mental o, millor encara, l'acceptació tranquil·la que hi ha distribució geogràfica de les tasques i a nosaltres no ens ha correspost la d'establir jerarquies. Per això ens sona a ganes d'emprenyar, a una insolència, quan algú de per aquí suggereix que aquella companyia de teatre mallorquina és bona. Deu ser un provincià, perquè contràriament, no podria ser que li agradàs un espectacle que nosaltres desconeixem i que no ha sortit en els diaris de Madrid o de Barcelona. Finalment, aquests provincians, poden portar a desgrat seu la gramalleta de nacionalistes, resulten molt útils per preparar la gran exposició a la capital. Fixau-vos que al catàleg de la mostra que el MACBA ha dedicat a Miquel Barceló, sembla que, abans del «boom», a Mallorca només hi havia persona que hi tenia fe. No hi ha hagut massa on triar per obtenrir la documentació gràfica d'aquell temps: tota, absolutament tota, ha sortit de l'arxiu de Lluís Maicas.