I) Recorregut per la història de la psiquiatria

La història de la psiquiatria, que en aquest escrit analitzarem mitjançant les seves institucions, no és més que un capítol d'una història general de la medicina en la qual es considera la follia com una realitat nosogràfica que es suposa que ha existit en totes les èpoques variant només, al pas dels anys, el seu enfocament científic.
Des de la ignorància i errades dels metges dels segles passats, les petjades vacil·lants de la primera medicina científica, fins arribar a les aproximacions causals a nivell bioquímic a les darreries del nostre segle (anomenada pel món psiquiàtric oficial com «la era del cerebro») s'escriu una història mítica, positiva, d'un coneixement en constant progressió i en conseqüència amb una major eficàcia en la solució de la patologia psiquiàtrica.
Paral·lelament al més gran coneixement científic se'ns descriu una idea de progrés ètic: els bojos separats dels criminals, després alliberats de les cadenes, posteriorment una major escolta i comprensió del pacient per arribar, ben entrat el segle XX, a l'eclosió espectacular de la psicofarmacologia que ens ha de fer creure en un futur ben optimista.
Una lectura no idealista de la història ens mostra que els coneixements científics i les institucions creades per a la seva aplicació al igual que els costums i els actes fonamentals de la vida humana són objectes històrics que s'han de redifinir segons la societat que s'observa i que els fets considerats no sols són variables en els seus protocols de realització, sinó també en el sentit humà que els constitueix. Des d'aquesta aproximació farem un breu recorregut històric per les institucions creades per la societat per afrontar la follia.
La civilització preindustrial es caracteritzava per una interpretació magicoreligiosa de la bogeria i per una gran tolerància davant dels comportaments desviats respecte a la norma.
A partir del segle XVIII, la consolidació del poder de l'estat, obliga a prestar atenció a un nombrós conjunt de persones, que sense ser delinqüents, pel seu comportament extravagant distorsionaven la tranquil·litat social i l'estabilitat de l'ordre establert. La creació dels manicomins, lluny de la ciutat, garantia la supervivència precària dels internats a canvi de «mantenir neta» la resta dels cos social. Com podem veure el problema principal no era curatiu, sinó de control col·lectiu i repressiu. És posteriorment que es busca una més fina racionalitat a les noves institucions manicomials creades, que és aportada per la medicina.
A començaments del segle XIX el trastorn mental era considerat com una perversió de la voluntat, és a dir, com una alteració de la capacitat moral. D'aquí que en el seu tractament a més d'emprar-se els recursos mèdics tradicionals (sangries, purgues, banys calents o freds...) es pretén disciplinar la ment reduint-la a un full en blanc i sometent la voluntat del pacient al preu que fos, a fi de reconstruir l'hàbit de la disciplina.
L'extrema humiliació, terror i violència d'aquesta pedagogia estesa arreu va tenir també les seves excepcions, especialment a Anglaterra. El malalt mental ha d'aconseguir per guarir-se autodisciplina i autorepressió, però el mètode es basarà en l'anomenat tractament moral. S'ensenyarà el respecte i la tolerància mútua, el desenvolupament de la bondat cívica i la responsabilitat indidivual i col·lectiva. Les portes del manicomi s'obren i es trenca l'aïllament social i es preconitza la no contenció.
A finals del segle passat el descobriment que un tipus de demència era ocasionada per la sífilis es va prendre com a model ideal per al desenvolupament de la psiquiatria positivista: un bacteri infectava el cervell i ocasionava uns símptomes que evolucionaven de forma previsible, l'anatomia patològica certificava la infecció i eren constatables les conseqüències hereditàries.
Tot i que en la pràctica, l'únic que en va sortir va ser una classificació sindròmica de les malalties mentals, encara avui vigent, la recerca de les causes, sigui com a predisposició hereditària, degeneració biològica o un desconeguda afectació progressiva del cervell, que ocupaven i ocupen el temps dels científics.
El malalt mental ja no és una persona que es comporta de manera anòmala, sinó un organisme que funciona malament i que es manifesta mitjançant comportaments extravagants, frases inconnexes, al·lucionacions i deliris, que no tenen cap significat personal i per tant són incomprensibles.
L'autoritarisme punitiu respecte al foll ja no és exercit en nom de la religió com a l'edat mitjana, o de la raó d'estat com al segle XVIII, sinó en nom de la ciència i el progrés en un camí, sembla, sense tornada.