Una de les tàctiques que més fan servir els ultranacionalistes espanyols del Foro Babel consisteix a contraposar la política institucional de defensa i promoció de l'idioma català a la llibertat individual. Segons ells, l'establiment i aplicació d'unes normes que tendeixin a recobrar el català com a primera llengua social a Catalunya, ha de tenir el límit sagrat de la «libertad individual». No ens ha d'estranyar gens ni mica que el nacionalisme espanyol es pugui permetre dir això ara, quan la política de tres-cents anys d'imposició de l'espanyol, reforçada avui més que mai amb els mitjans de comunicació de masses, ha donat el seu fruit: basta que es limitin, cosa que fan molt bé, a amagar la seva política i a pintar el resultat aconseguit per ells com una carambola, com una evolució natural i espontània de les coses.
El catalanisme oficial, és a dir, el d'en Pujol, que té mitjans per respondre , calla, s'arrufa i amaga el cap davall l'ala. Va a la defensiva i cerca la resposta dins el marc oficialista i, en el fons, de pensament únic que el règim de «las autonomías» ha aconseguit imposar: que si la Constitución diu que s'ha de protegir el català, que si l'Estatut, que si ho vol la majoria del Parlament, que si el català és la llengua fluixa, però no els sentireu mai envestir d'arrel la mangarrufa de pintar la salvació del català com a cosa contrària a la libertad individual.
I mirau si ho seria, bo de fer: Si contraposen una política lingüística institucional a un valor superior que en aquest cas seria la llibertat de l'individu, vol dir que, segons ells, la llibertat de l'individu ha de ser l'eix entorn del qual ha de girar la política de les administracions. Molt bé. Si hi estam d'acord, podem començar a subordinar l'obligatorietat de fer el servei militar a la llibertat de l'individu. I l'escolarització obligartòria. I el coneixement obligatori del castellà. I l'obligació de cotitzar a la Seguridad Social. I la «solidaridad» fiscal amb Espanya: que ens deixin marcar voluntàriament una creu a la Declaració de la Renda en concepte de donatiu voluntari en solidaritat amb les zones pobres d'Espanya, si hi volem ser solidaris, en comptes d'obligar-nos a pagar tant si ens agrada com si no.
Però no. L'única política que volen que se subordini als capricis de l'individu és justament la lingüística. Però no sempre! Sinó just quan això condemni el català a la desaparició. Perquè quan l'idioma perjudicat per la llibertat individual és l'espanyol, aleshores tot d'una subordinen aquesta llibertat a la llei imposadora del castellà: recordem les amenaces que han fet enguany d'inspeccions i multes als comerciants de les zones turístiquues mallorquines que es permetin la llibertat individual de retolar només en anglès o en alemany. Recordem l'impediment que tenen els fabricants de fer servir la llibertat individual d'etiquetar només en català o en basc o en galaicoportuguès.
Però van vius: quan es tracta d'imposar l'espanyol, no parlen de promoció ni normalització d'aquesta llengua. Ni tan sols l'anomenen per res: parlen de la defensa de «los derechos del consumidor». Donen per fet que tot consumidor necessita l'espanyol com l'aire per alenar o el menjar per viure. I, per tant, no esperen que el «libre mercado lingüístico» exigeixi l'espanyol allà on no el demana ningú, com volen que passi amb el català. Són mañosos com en temps d'en Felipe V. No debades són els continuadors del mateix projecte.
Idò bé: res de tot això no és capaç de dir el pujolisme, que és l'única força catalanista que tendria mitjans, si volgués, per crear un sentiment popular fort a favor del català. Són passats vint anys —la meitat ja del temps que durà el règim d'en Franco— i què ha aconseguit la «prudència», l'acolloniment i la por del pujolisme? Dues coses: cansar i avorrir el catalanisme i donar ales al nacionalisme espanyol dins Catalunya, que torna a anar més estufat que mai. No dubtem que hi havia més sentiment català la darreria del franquisme que no ara.
Per tant, el mallorquinisme, que tot just comença a agafar força, s'hauria de demanar una cosa: ho paga tudar els esforços de generacions senceres a fer com Barcelona, que en lloc de cercar directament l'encaix a Europa continuen a les mateixes del temps d'en Cambó que va cercar, no cal dir que ben debades, que els centrecatalans fossin uns espanyols especials, prou diferents per poder conservar la identitat però també prou espanyols per poder comerciar amb Espanya i ficar el nas en el govern espanyol. Ni carn ni peix. Un sí però no. I els primers que l'enviaren a porgar fum foren els mateixos espanyols, que, llavors com ara, no volien saber res de diferències. S'ha de ficar el mallorquinisme dins el mateix carreró sense sortida política, ideològica ni argumental?